La Teulera PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
La Teulera
Localització
Notes històriques
Descripció
Destrucció de la Teulera
Galeria
Totes les pàgines

La TeuleraLa Teulera és un dels desafortunats exemples de magnífica possessió ciutadana que inexplicablement pogué esser esbucada amb el vistiplau de l’Administració i la manca de sensibilitat de les persones que en aquell moment eren al capdavant de la promotora. Serveixin, doncs, aquestes pàgines per preservar-ne la memòria.


Era situada al lloc del Vinyet, a la part de la Muntanya, vora el camí de Calvià o de Santa Eulàlia, entre Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Suredeta, Son Berga, la garriga del castell de Bellver i Son Dureta.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


La possessió de la Teulera fou, inicialment, de la família Puigdorfila, que la tengué fins a la primera meitat del segle XVII.

Durant bona part del segle XVI, fou de Pau de Puigdorfila. En aquella època, la possessió comptava amb cases i molí de sang, i era dedicada a vinya i a conreu de cereals, segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Confrontava amb Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Sureda, la garriga del castell de Bellver, Son Dureta i Son Sunyer o Son Berga (GEM, XVII, 177).

El 1578, n’era propietari Felip de Puigdorfila, segons els Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «La possessió de mossèn Felip Puig [sic, per Puigdorfila] dita la Taulera, [valorada en] quatre mil y sinch-centas liures.» Confrontava amb Son Puigdorfila, de Joan de Puigdorfila; la Tafoneta, de Ferran Moix; Son Dureta, de Gaspar Dureta; Son Berga, de Joanot Sunyer; Son Sureda, de Joanot Sureda Tomàs, i Bellver (ARM, D-1251, f. 149r-149v).

A la primera meitat del segle XVII, era de Ramon de Puigdorfila, qui la vengué al mercader Esteve Conrado Delabau.

El 1667, pertanyia a Esteve Conrado Delabau i la tenien en arrendament Jaume Antoni i Joan Palmer, segons es documenta a un contracte d’arrendament signat pel notari Antoni Mulet: «Esteva Conrado loga y arrenda la possessió dita la Taulera [...] amb el camí per hont se va des de la ciutat al lloch de Calvià y Andraig, que antes era del Sr. Ramon de Puigdorfila, q., a vosaltres Jaume Anttoni y Joan Palmer [...]» (ARM, Prot. M-1724, f. 115r).

Esteve Conrado Delabau, cavaller i ciutadà militar, fou un dels principals carregadors d’oli de l’illa i fou nomenat Depositari Reial de Mallorca. Es casà (1683) amb Francina Santpol de la Teulera i Oliver de Sant Jordi, matrimoni pel qual entraren a Can Conrado els rics fideïcomisos d’aquestes dues famílies, com per exemple la possessió ciutadana de Son Oliver, situada al pla de Sant Jordi. Els Conrado eren una família de la noblesa mallorquina descendent de banquers genovesos, que feren una considerable fortuna com a exportadors d’oli. Pel que fa a la família Santpol, era oriünda d’Alaró; hi havia dues branques, la coneguda amb el nom de Santpol de l’Alcadena, que derivà en Santpol de la Teulera quan entroncà amb la família Conrado, i l’anomenada Santpol del Verger (Bover, 1983: 346; GEM, IV, 46-48; GEM, XVII, 177).

El 1685, encara n’era propietari Esteve Conrado Delabau, segons els Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «La Taulera, de mo. Esteva Conrrado, [valorada en] onse mil y sinch-centas lliuras.» Confrontava amb Son Dureta, dels hereus de Gaspar Dureta; Son Puigdorfila, de l’egregi Joan Despuig, comte de Montenegro; Son Muntaner, de Francesc de Montaner; Son Sureda, de Gregori Tomàs i Sureda, i Son Berga, de Jerònia Fuster i Safortesa. Segons aquest document, era propietari també de Son Vic, afrontada amb Son Cigala, Son Pacs i Son Caulelles (ARM, D-1253, f. 195v-196v).

El 1692, hi ha documentada una guarda de 350 ovelles a la possessió (GEM, XVII, 177).

El 1701, encara pertanyia a Esteve Conrado Delabau. A la possessió, hi havia casa dels senyors i casa del majoral. La casa dels senyors tenia torre, capella i una nombrosa col·lecció d’olis de temes religiosos i de paisatges de França. La Teulera produïa anualment una mitjana de 520 sacs de garroves. Hi havia guardes de 168 ovelles, 13 mules i nombrós aviram (GEM, XVII, 177-178). Per la descripció que fa de les cases aquest inventari de béns, sembla que eren les mateixes que es conservaren fins al 1992.

El 1702, fou fideïcomesa per Esteve Conrado Delabau, Major. En aplicació d’aquest fideïcomís, passà al seu fill, Joan Andreu Conrado i Santpol de la Teulera, i, després, al seu nét Esteve Conrado Canals, Menor (GEM, XVII, 178).

El 1717, pertanyia a Joan Andreu Conrado i Santpol de la Teulera, ciutadà militar i jurat. A les cases hi havia pintures religioses, entre les quals destacava la Història del fill pròdig, paisatges, retrats de Felip V i de la reina d’Espanya i una biblioteca amb obres de Ramon Llull, de sor Maria Jesús d’Ágreda i comèdies castellanes. La possessió era dedicada a garroverars, vinya i a conreu de cereals (íd.).

Joan Andreu Conrado i Santpol de la Teulera es casà amb Caterina Canals Martorell, filla del capità Jaume Canals Penya (1616-1679) i de la seva segona esposa, Francesca Martorell, la qual aportà al matrimoni com a dot la possessió de Son Ripoll (Montuïri). Fill seu fou el referit Esteve Conrado Canals, Menor (GEM, XVIII, 360-361).

Despréss procedeix a inventariarde la taula nummul, als Conrado (GEM, IV, 46).del Regne de Mallorca i capit...] passà a Jaume Conrado i Santpol de la Teulera (1696-1773), tresorer del Regne de Mallorca i capità de Dragons. Es casà (1742) amb Aina Flor Alemany, d’una família de ciutadans militars, part dels béns de la qual passaren, per aquesta aliança, als Conrado. El 1767, era depositari de la Taula Nummulària de Mallorca (Bover, 1983: 118; GEM, IV, 46).

El 1741, l’honor Nicolau Tous entrà com a amo pagès de la Teulera, segons acta de dia 7 de desembre d’aquell any, en poder del notari Miquel Seguí. El 1770, encara n’era arrendatari, segons escriptura de 22 de març d’aquell any, davant el mateix notari; aquell any, la possessió feia una renda anual de 550 lliures (ARM, Prot. 2150, f. 235v).

Jaume Conrado i Santpol de la Teulera morí el 9 de gener de 1773, amb testament que disposà el 30 d’octubre de 1764 davant el notari Josep Bernat, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa, Aina Flor Alemany, i hereu universal propietari, el seu fill Marià Conrado Flor Santpol de la Teulera i Vallès, el qual també era hereu universal propietari del seu oncle Nicolau Santpol de la Teulera i Vallès (†1773), abans Conrado, prevere, germà de Jaume Conrado, en virtut del testament que ordenà el 29 de desembre de 1771 davant el notari Guillem Rosselló. El 3 de febrer de 1773, el notari Josep Bernat començà l’elaboració de l’inventari dels béns i heretat de Jaume Conrado, entre els quals hi havia la Teulera: «Ítem, se continua el predio dit la Taulera, cituat en el terme de la pnt. ciutat, a la part de la Montaña [...]» El bestiar de feina eren set egües, cinc poltres, dos muls, un cavall, una pollina, sis mules i dues mules somerines. La tenia en arrendament l’honor Nicolau Tous, el qual feia d’ànnua mercè 550 lliures. Els habitacles inventariats foren la sala bona, en la qual hi havia quatre quadres; la quadra de la torre, amb una campana de bronze per convocar a oir missa i set quadres, entre els quals destacaven dos olis de temàtica religiosa, un de santa Caterina i un altre de santa Cecília; la primera cambra, amb diversos objectes procedents de Gènova, una piqueta de marbre amb la figura de la Puríssima i 12 quadres, entre els quals destacaven un oli de Maria Santíssima i sant Josep i dos retrats del rei i la reina; la segona cambra, on hi havia un quadre de sant Francesc; la tercera cambra; el rebost; el menjador, amb sis estampes grans de diversos colors que contaven la Història del fill pròdig; la cuina; el rebostet de la cuina; el primer estudi, amb set quadres; el segon estudi; l’estudiet i la capella, amb un quadre gran «figura del Santo Christo». També s’hi esmenta la païssa, que en aquell moment era plena de palla de xeixa, i un paller de palla d’ordi, amb 75 cavallons de palla. Una vegada acabat l’inventari, es procedí a iniciar el de Son Pruners (Ciutat) (íd., f. 235r-238r).

El 1773, n’era propietari Marià Conrado Flor. L’arrendatari era l’honor Nicolau Tous. La possessió feia una renda anual de 600 lliures i formava part del districte parroquial de Santa Creu. Marià Conrado Flor (†1825) fou regidor perpetu de Palma i capità de milícies, i provà la seva noblesa ingressant (1797) a l’orde de Montesa. Contragué matrimoni (1796) amb Elionor de Berard i Pont i Vic —filla de l’erudit Jeroni Boix de Berard de Solà de la Cavalleria i de Magarola (1742-1795) i de Joana Aina Pont i Vic i Pont i Vic— i fou pare de l’historiador Jaume Conrado i de Berard (ARM, Prot. S-796, f. 68; Bover, 1983: 59-60, 118, 290; GEM, IV, 46-47; GEM, XIII, 311-312; Juan, 1978: 414).

La Teulera apareix documentada al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Suredeta, Son Berga, la garriga del castell de Bellver i Son Dureta.

Gaspar Melchor de Jovellanos, a la seva Descripción histórico-artística del Castillo de Bellver (1805), fa una descripció dels diversos rafals i possessions situats a prop de Bellver:

 

«Sirven también al adorno del sitio de Bellver diferentes alquerías y casas de campo situadas en sus confines, las cuales, bien plantadas y cultivadas, completan la escena, y hacen agradable contraste con el agreste desaliño del cerro. A la parte del este se halla el predio de Son Armadans, cuyas cercas forman por el oeste el lindero oriental de Bellver, mientras por el norte y sur confinan con dos caminos que bajan a la ciudad. A la del norte se ven los de Son Dureta y Sa Taulera, cuyos vastos términos corta por la espalda el torrente, que corriendo oeste este por una frondosísima cañada, lleva las aguas recogidas de diversas y distantes alturas al puente de Sant Matgí, do desemboca en el mar. Al oeste el término de la Taulera toca y se mezcla con los hermosos valles de Son Berga [...]» (Jovellanos, 1967: 58-59)

 

El 1817, pertanyia a Marià Conrado Flor, segons el Cuaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma; la ressenya diu així: «Dn. Mariano Conrado. Posesión la Taulera, de 90 cuarteradas: 36 de sembrado, 36 de pastos con olivos y algarrovos y 18 de selva. 23.333 libras.» La tenia en arrendament Jaume Tous, per ànnua mercè de 875 lliures. Segons aquest document, Marià Conrado era també propietari de Son Oliver (150 quarterades) i de Son Pruners (100 quarterades), valorades en 18.333 i 10.000 lliures, respectivament (ARM, D-1525: f. 13v, 76r).

El mateix any, es documenta una finca denominada Santa Eulàlia del Vinyet, propietat de Marià Conrado Flor, adscrita a la parròquia de Santa Creu, que produïa un rèdit anual de 700 lliures. Amb tota probabilitat, es devia tractar de la Teulera (AMP, Relación nominal de los predios [...]).

L’Apeo de 1818 recull dades agrícoles de la possessió, tot i que difereixen una mica de les proporcionades pel Cuaderno. Situada a la parròquia de Santa Creu, tenia un total de 70 quarterades i era valorada en 32.500 lliures; la ressenya diu així: «D. Mar. Conrado. La Taulera, en Santa Cruz. 30 cuarteradas de campo de 2ª calidad, 18.000 libras. 30 cuarteradas de campo de 3ª calidad, 13.500 libras. 10 cuarteradas de monte, 1.000 libras.» Segons aquest document, la Teulera era la 25a possessió millor valorada del terme de Ciutat. Marià Conrado era també propietari de Son Oliver (230 quarterades) i de Son Pruners (119 quarterades), valorades en 20.200 i 4.430 lliures, respectivament. Només al terme de Palma, sense comptar les propietats intramurs, tenia un patrimoni valorat en 67.930 lliures (ARM, D-1530, f. 121v).

A la mort de Marià Conrado Flor, esdevenguda el 1825, fou succeït pel seu fill Jaume Conrado i de Berard (1799-1866), primer marquès de la Fontsanta, títol del Regne creat el 1854 per a ell sobre la possessió de la Teulera, també anomenada la Fontsanta de la Teulera, concedit amb la denominació castellana de Fuensanta de Palma; prengué el títol de Fontsanta de la font miraculosa que es trobà a la contrada. Es casà (1819) amb Antònia d’Asprer i Martorell, de la casa dels comtes catalans de Fogonella. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Marià, Antoni i Antònia Conrado i Asprer de Neuburg (GEM, IV, 47-48; RP6, 910, 2a).

El 13 de març de 1826, Elionor de Berard i Pont i Vic, viuda de Marià Conrado Flor, i el seu fill Jaume Conrado i de Berard atorgaren una e scriptura davant el notari Macià Santpol, en la qual Elionor reconeixia que l’herència responia a diversos fideïcomisos i vincles als quals havia de succeir Jaume Conrado per dret de primogenitura. A més a més, acordaren que, mentre s’apurava la consistència d’aquests vincles mitjançant la liquidació, Elionor havia de lliurar a Jaume a compte les possessions de la Teulera i de Son Pruners per al seu gaudi, però només tenia dret a percebre’n, en aquell moment, la renda pecuniària. Elionor havia de pagar el lloguer de la casa que habitàs Jaume Conrado. En canvi, les terces o pagues de l’ànnua mercè de la Teulera i de Son Pruners, que vencien aquell mateix mes, s’havien de repartir entre tots dos (ARM, Prot. S-796, f. 68).

La possessió apareix ressenyada a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845. Se situava a la parròquia de Santa Creu. El document informa que, el 1818, era de Marià Conrado Flor i que, el 1845, era de Jaume Conrado i de Berard. Tenia 70 quarterades de superfície, de les quals 10 eren bosc i garriga, i feia 433 lliures de crèdit líquid (AMP, FP-936/2).

El mateix any, l’escriptor barceloní Joan Cortada Sala (1805-1868) vengué a Mallorca per passar l’estiu, i escriví un diari de viatge que publicà el mateix any amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845, itinerari molt personal en el qual assenyala els costums que considera més peculiars de l’illa enfront als del continent. Segons conta en aquest llibre, fou convidat per diversos personatges de Ciutat a visitar les seves possessions, com per exemple Son Berga Nou o la Teulera. Així narrà la seva visita a la Teulera:

 

«El capvespre, [Jaume Conrado i de Berard] ens ha duit a la seva casa de camp anomenada la Teulera, que és a mitja llegua de Palma i a la qual ens ha presentat el corresponent berenar l’obsequiós jove D. Marià Conrado [i Asprer de Neuburg]. És casa antiga, amb mobles i quadres antics, llevat d’una habitació modernitzada i a les parets de la qual hi ha un fris de gust semietrusc que representa una caça de cérvols. Està pintat pel mateix D. Marià, excepte un ca que és obra d’un estimat amic meu el qual fa excel·lentíssims versos però pel que fa a la pintura és tan negat com jo [...] La Teulera és un territori un poc silvestre, immediat a les muntanyes, a un punt elevat, enrevoltat de boscs i des d’on hom gaudeix d’una vista excel·lent, sobretot la del port i de la ciutat de Palma, els edificis de la qual, banyats amb l’ambigua i daurada tinta del sol ponent entre niguls, presentava un encantador paisatge. A l’altra banda, s’hi ofereix la silvestre perspectiva de muntanyes i valls cobertes d’espessos arbres, la qual cosa dóna a la casa un aspecte de soledat [...]

»En aquella vil·la he vist col·locats sobre taules uns sacs de quatre pams de diàmetre i de setze a vint d’alçada plens de blat, el qual sembla que es conserva millor allà que no pas a la quartera. A dues-centes passes de distància hom veu un camp d’oliveres seculars, una de les quals fa vint-i-cinc passes de circumferència en el peu i a dins del tronc de la qual, mig buit, hi poden menjar amplament sis persones amb una taula al mig [...]»

 

El 1851, Jaume Conrado regalà blocs de marès per a la reconstrucció de la façana principal de la Seu, que s’havia vist afectada per un moviment sísmic. El marès fou extret de les pedreres de la Fontsanta, situades en terrenys de la Teulera i de Son Puigdorfila (ADM, III/12/59; GEM, XVI, 233).

Jaume Conrado i de Berard morí el 19 d’abril de 1866. El seu successor fou el fill primogènit, el ja referit Marià Conrado i Asprer de Neuburg (1820-1881), segon marquès de la Fontsanta, militar, gentilhome de sa Majestat i cavaller de l’orde de Calatrava, que es casà amb Caterina Contestí i de Torres, descendent d’una reputada família de doctors en medicina i en drets, amb qui tengué nombrosa descendència: Jaume, Antoni, Josep, Josepa, Antònia, Isabel i Caterina Conrado i Contestí. Fou un destacat pintor de la seva època, amb una producció netament romàntica (GEM, IV, 47; RP6, 910, 14a). Crida l’atenció un oli seu titulat Vista de Palma (1860), ja que per la seva perspectiva panoràmica ben bé hauria pogut esser pintat des de la Teulera.

En aquella època, la Teulera tenia una superfície de 118 quarterades i dos quartons, amb casa, terres de conreu i pedrera. Confrontava, a l’est, amb Son Dureta, de Felip Gili Moranta de Fuster i Descatlar; al sud, amb el castell de Bellver; a l’oest, amb Son Berga, de Francesc Rossinyol de Sagranada i Safortesa, i, al nord, amb Son Muntaner, de Lluís de San Simón i Orlandis, comte de San Simón, i Son Puigdorfila, del comte de Montenegro. Era valorada en 48.000 escuts (RP6, 910, 1a-2a).

El 2 d’abril de 1867, Marià Conrado acordà amb el bisbat que regalaria el marès necessari per construir l’església de la Immaculada Concepció (Sant Magí), extret de les pedreres de la Fontsanta (ADM, III/12/59).

Dels seus fills, cal citar Antoni Conrado i Contestí, tercer marquès de la Fontsanta, els descendents del qual i actuals titulars del marquesat resideixen a Madrid, i Caterina Conrado i Contestí, que fou esposa del seu cosí Santiago Conrado i de Ansoategui, fill d’Antoni Conrado i d’Asprer, aquest darrer cavaller de l’orde de Santiago des de 1858. La família ha continuat a Mallorca mitjançant la branca originada per aquest matrimoni.

L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria dedicà unes línies a la Teulera al Die Balearen (1882). A part de comentar l’esplèndida situació de la finca, amb els seus molins per treure aigua, parla del seu jardí, del qual diu que és bastant gran, amb una escalinata i un parral de columnes octogonals. Explica que, no gaire enfora de la Teulera, hi ha les pedreres de la Fontsanta, d’on s’extreu un marès molt dur que fou emprat per a la construcció de la Seu. També comenta que Marià Conrado i Asprer de Neuburg, ben igual que son pare, regalà tota la pedra necessària perquè s’acabàs d’aixecar la façana principal de la Catedral, amb marès procedent de les pedreres de la Fontsanta. Finalment, assenyala que, des de les cases de la Teulera, es veuen els estreps de na Burguesa coberts de bosc, els pinars de Bellver i sementers plens d’ametlers i de garrovers (Habsburg-Lorena, 1991: IV, 137, 312-313).

El 1890, la Teulera pertanyia a Antoni Conrado i Contestí, tercer marquès de la Fontsanta. Confrontava amb el torrent de Sant Magí i Son Dureta. Antoni Conrado i Contestí tenia la residència a Madrid, on exercia (1905), entre d’altres, com a vocal del Consell Superior d’Agricultura, Indústria i Comerç. Es desféu de part del patrimoni que tenia a Mallorca, com per exemple Can Conrado, la casa pairal que la família tenia a Ciutat, i la Teulera. Can Conrado, anomenada també Can Contestí, Can Waring, Ca l’Inglès i Can Ques, fou venuda a la família Waring, d’origen britànic, instal·lada a Mallorca a finals del segle XIX; el 1922, fou adquirida per l’empresari Antoni Ques, qui la féu reformar l’any següent segons projecte de l’arquitecte Guillem Fortesa.

El 5 de novembre de 1886, Caterina Contestí i de Torres i els seus fills vengueren la Teulera, per preu de 165.000 pessetes, a Rafel Blanes Massanet (1837-1901), casat amb Josefa Rosenda Tolosa Álvarez, amb qui tengué els fills següents: Rafel, Mariàngels, Petronila, Escolàstica Josefina, Rosa, Tomàs, Isabel, Antònia i Concepció Blanes Tolosa. Rafel Blanes Massanet emigrà a Puerto Rico el 1850 i visqué a Mayagüez, on assumí (1866) la direcció dels negocis del seu oncle Antoni Blanes Joan (†1884) i féu una notable fortuna. En tornar a Mallorca (1875), comprà diverses propietats. Fou un dels estiuejants pioners a Capdepera i féu construir cases a la vorera de mar a Cala Rajada a la dècada de 1880. El seu oncle Antoni Blanes Joan, que també s’havia enriquit a Mayagüez, en tornar a Mallorca comprà finques a Santa Margalida i a Artà, que, a la seva mort, passaren al seu nebot Rafel Blanes Massanet i, després (1902), al fill d’aquest, Rafel Blanes Tolosa (1878-1975), banquer i empresari, gran defensor del tren, que impulsà la construcció de la via Manacor-Artà (1921) i presidí (1923-48) la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca. El 1933, Rafel Blanes Tolosa era un dels grans propietaris de terra a les Illes Balears, amb prop de 780 quarterades només a Artà, segons dades procedents del Registre de la Propietat Expropiable (Feo, 1998: 52, 55; GEM, II, 162-163; RP6, 910: 22a, 33a-39a).

La possessió apareix documentada al Plano del Proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca (1901), de Bernat Calvet, entre el bosc de Bellver, Son Dureta, el torrent de Sant Magí, Son Puigdorfila i les pedreres de la Fontsanta, que s’estenien al llarg de la Teulera i de Son Puigdorfila.

A la dècada de 1920, els historiadors de l’art nord-americans Arthur Byne (1882-1935) i Mildred Stapley visitaren diverses possessions de l’illa per tal d’estudiar les característiques de l’arquitectura tradicional mallorquina. La feina quedà plasmada en el llibre Majorcan Houses and Gardens, publicat a Nova York el 1928, en el qual trobam un dibuix i dues fotografies de la Teulera. El dibuix de Byne mostra una panoràmica del conjunt de les cases, amb la torre-mirador del segle XVIII com a nucli. Les dues fotografies, també de Byne, mostren, d’una banda, el portal forà, d’arc rodó adovellat amb coberta de teulada, amb la torre en segon pla, i, de l’altra, una columna embeguda de fust helicoïdal i amb capitell jònic que sostenia l’escala dels senyors, a la clastra (Byne i Stapley, 1928: 11-12).

Maria Vidal Nicolau, filla de Gabriel Vidal Ros, darrer propietari de la veïnada Son Dureta, ens contà que, quan era jove, sovint li envelaven pel camí de Gènova cap a la Teulera, on es trobaven amb Rafel Blanes Tolosa, gran amic de Gabriel Vidal, per fer una passejada per la contrada. La madona de la Teulera sempre tenia un detallet amb Maria Vidal: una bona llesca de pa amb sobrassada, una llepolia, un collaret de flors.

La nit del 29 de desembre de 1936, la Teulera fou l’escenari de l’afusellament de cinc andritxols per part dels feixistes arran del cop d’estat de juliol d’aquell any. Els assassinats foren Gaspar Alemany Font, mariner socialista; Jaume Bonet Alemany, pescador; Sebastià Ensenyat Joan, jornaler socialista; Andrés Ruiz Duarte, fosser socialista, i Josep Salvà Jofre, Sabatera, picapedrer socialista (Capellà, 1989).

El 26 de novembre de 1962, Rafel Blanes Tolosa aportà la Teulera, pel seu valor de 15.000.000 pessetes, a l’entitat Representacions, Inversions i Administracions SA (REINA), segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Jeroni Massanet. Segons una medició recent, tenia una superfície de 127 quarterades i 316 destres (RP6, 910, 41a). Aquesta empresa en promogué la urbanització. El pla parcial fou aprovat el 24 de setembre de 1975 i modificat el 27 de febrer de 1986. El projecte d’urbanització, aprovat el 1988, autoritzava l’esbucament de les cases, tot i que les obres d’enderrocament no figuraven al pressupost del projecte.

Davant la possibilitat que les cases de possessió es poguessin veure afectades pels plans parcials d’urbanització de la zona en què es trobaven i atesos els rumors que parlaven d’un enderrocament proper d’aquest immoble, Joan Pasqual Bennàsser, en nom i representació de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA), envià (22-03-1990) una instància adreçada a l’aleshores batle de Ciutat, el socialista Ramon Aguiló Munar, en la qual li demanava la «inclusió urgent [de les cases de la Teulera] en el Catàleg amb la màxima categoria, en atenció als mèrits sobrats d’unes edificacions els orígens de les quals es remunten al segle XV». El maig de 1991, ARCA sol·licità a la Comissió del Centre Històric i Catalogació de l’Ajuntament de Palma la inclusió de les cases de la Teulera en el Catàleg d’edificis protegits. La Comissió acordà (15-05-1991) sol·licitar a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports que el conjunt fos declarat BIC.

A partir d’aquesta data, l’expedient quedà paralitzat. Els socialistes perderen les eleccions després de tres legislatures seguides governant (1979-1991), i el nou govern popular optà pel silenci administratiu, pensant que, en definitiva, n’era responsable el consistori anterior, com ocorregué més endavant amb Son Fortesa. La promotora REINA, que coneixia la intenció de la Comissió de catalogar les cases, aprofità l’avinentesa per enderrocar el conjunt, l’horabaixa del dissabte 20 de juny de 1992, per evitar que la protecció de l’edifici limitàs els seus negocis immobiliaris a la zona.

Tota la premsa se’n féu ressò, amb amplis reportatges sobre la malifeta. El dibuix d’Arthur Byne recorregué tots els racons de l’illa, mostrant la bellesa de les cases, que, en paraules de l’aleshores president de la Comissió de Patrimoni, Jaume Martorell, «no estaba declarada bien de interés cultural pues no tenía entidad suficiente como para ello y, por lo tanto, no había impedimentos legales para su derribo». Segons Martorell, la Comissió tenia previst procedir a una inspecció tècnica de les cases pocs dies després de l’enderrocament: «no estábamos al tanto del derribo, si no habríamos acelerado la visita» (Última Hora, 01-07-1992).

Cal assenyalar que, el 1995, només s’havia edificat una superfície d’1,35 ha de les 100 ha previstes d’ocupació (GEM, XVII, 178), i, a més a més, la part urbanitzada corresponia a la denominada Teulera sud, situada entre el bosc de Bellver i el camí de Gènova, mentre que les cases de possessió eren situades a la zona dita la Teulera nord. El 2006, es començà a edificar a solars de la Teulera nord; el solar que ocupaven les cases seguia intacte el 2009, 17 anys després de l’esbucament. Això indica que l’enderrocament no es féu de cap manera per una frissor sobtada de la promotora per construir al seu lloc habitatges, sinó per la por de perdre metres quadrats d’edificació mitjançant la catalogació de l’immoble com a BIC, i, per tant, l’obligació posterior de reformar-lo i de tenir-lo en condicions, amb la important inversió que hauria suposat. A més a més, probablement, REINA hauria hagut de cedir la titularitat de l’edifici a l’Ajuntament de Palma a canvi de la negociació d’una permuta de solars, la qual cosa hauria endarrerit el procés urbanitzador, tot i que, com s’ha vist, les presses no n’eren el motiu.

Des de l’Ajuntament de Palma ens explicaren (2007) que no es podia fer res per salvar-les, ja que la urbanització havia estat aprovada el 1975, abans de la redacció del PGOU de 1985, que incloïa el primer catàleg d’edificis a protegir.

El setembre de 2000, Joan Massot, en representació d’ARCA, demanà que l’execució de la segona fase de la urbanització de la Teulera integràs els elements (jardins i hort) que se salvaren de la destrucció com a zona verda i que es respectassin elements com ara els bancs de pedra, les taules, els caminals i les marjades. La petició fou desestimada tant per la Comissió de Centre Històric de l’Ajuntament de Palma com per l’àrea de Planejament i Gestió Urbanística, ja que es considerava que aquests elements mancaven d’importància fora del seu context original amb les cases esbucades.

El 2009, la barriada de la Teulera, de 88,1 ha de superfície, tenia 1.456 habitants, amb una densitat de població de 16,5 persones per hectàrea, una de les més baixes de Ciutat, que contrasta, per exemple, amb la de Pere Garau, de 403,4 persones per hectàrea, segons dades del padró municipal aportades per l’Ajuntament de Palma. Amb la Teulera sud pràcticament ocupada en la totalitat, el 2009 es vivia un important procés urbanitzador a la zona nord.


De les més de 70 possessions que Arthur Byne i Mildred Stapley visitaren en el viatge que feren a Mallorca a la dècada de 1920, la Teulera fou una de les nou cases que mereixeren esser descrites per Stapley a la introducció del llibre Majorcan Houses and Gardens (1928), a l’apartat de «Breus notes sobre alguns dels exemples reproduïts», per la qual cosa deduïm que per als autors es tractava d’un conjunt extraordinari, descrit amb aquestes paraules:

 

«La Teulera, com es denomina el predi a Mallorca, significa les tuileries. Fins no fa gaire, fou la casa de camp dels marquesos de la Fontsanta; es troba emplaçada a uns cinc quilòmetres al sud-oest de Palma, a la carretera que condueix de Son Alegre a Calvià. Construïda sobre una eminència tan suau que qui hi camina a peu a penes se n’adona que puja, posseeix unes vistes incomparables: Palma, la catedral, el port i la badia, el castell de Bellver i tota la cadena muntanyosa de l’illa. De la font miraculosa que es trobà a la finca dels Conrado, llinatge d’origen genovès, en prengué el títol de Fontsanta. Hi havia molts productes utilitaris, com ara la pedrera que subministrà pedra per a alguna de les cases de Palma, i l’excel·lent argila que encara s’usa per a la fabricació de rajoles.

»La casa és, en part, de finals del segle XV, contemporània de Son Alegre; les torres d’ambdues construccions semblen esser obra d’un mateix grup de constructors. A mesura que hom hi arriba des de la carretera, la Teulera en desplega tot l’encant pintoresc. Una torre, amb torreta per a l’escala, i un rellotge de sol n’ofereixen els motius principals; a darrere, s’hi ha afegit una ala que dóna varietat a la composició. Quant al color, s’hi empra un arrebossat blanquinós amb una franja de color vermell salmó en el basament, pedres negrenques i finestrons verds. El rellotge de sol es dibuixa amb profunds esgrafiats farcits de negre i està coronat amb l’anagrama IHS; duu, a més a més, la data de 1798, però la casa és molt anterior. A l’altre rellotge de sol, que guaita a la clastra, la data està completament esborrada.

»La clastra crida l’atenció per la seva encantadora irregularitat, accentuada per l’aèria torre. L’element principal està constituït per l’escala mural que condueix a les habitacions del senyor, i el seu replà es recolza en una columna de pedra de secció espiral, com les de la Llonja. Des de la part baixa de l’escala, un passatge angost i voltat, a l’esquerra del qual s’obre la capella, mena al jardí. Les habitacions del senyor tenen vista al jardí, però la llarga façana, amb espaiades finestres, no té particular interès. El jardí mateix, una mica abandonat ara, és encantador, i té la rotonda usual amb bancs de pedra i taula per a la xocolata del capvespre, així com un mirador que té vista a la vall, i un graciós bosquet de pins.»


Pel seu interès, reproduïm íntegrament el reportatge que l’historiador Jaume Llabrés Mulet publicà, el juny de 1992, al número 55 de la revista El Mirall. L’escrit és el mateix que s’envià des d’ARCA als mitjans de comunicació per donar a conèixer l’esbucament de les cases de la Teulera:

 

Dissabte dia 20 de juny de 1992, unes excavadores arrasaren d’un cop les cases de possessió de la Teulera, prop de Son Dureta. Segons sembla, i això és el que ens sorprèn del tot, l’esbucament es va fer amb el corresponent permís oficial i suposam que amb el beneplàcit de la Comissió de Patrimoni.

No hi ha dubte que la Comissió és especialista en enviar fiscals per elaborar els seus informes en lloc del corresponent advocat defensor, com caldria esperar d’un organisme la funció del qual és la tutela i la salvaguarda. S’ha arribat massa tard, però no convé callar davant una malifeta d’aquestes característiques i és necessari que l’opinió pública conegui els mèrits que tenien aquelles cases de possessió.

 

Byne i l’arxiduc Lluís Salvador

Lluís Salvador d’Àustria va dedicar unes línies a la Teulera al Die Stadt Palma (1882) parlant del seu jardí, bastant gran, una escalinata i un parral de columnes octogonals. Per altra banda, l’Arxiduc comenta l’esplèndida situació de la finca.

Més explícit va ser l’arquitecte nord-americà Arthur Byne quan a Majorcan Houses and Gardens (1928) dedica un article, dues fotografies i una làmina a les cases de la Teulera. L’autor va captar tot d’una l’encant romàntic de la finca esmentant la torre-mirador, la clastra, el jardí i altres detalls arquitectònics com un rellotge de sol datat l’any 1798. No hi ha dubte que l’origen del casal era antic malgrat la reforma vuitcentista que ha definit l’edifici fins al seu enderrocament.

Arthur Byne ens diu que la torre era d’origen medieval, concretament del segle XV, encara que això no ha estat confirmat per altres autors existint dubtes sobre el tema.

 

Una casa residencial dels segles XVIII i XIX

La Teulera va ser propietat dels Conrado, marquesos de la Fontsanta, que al segle XIX recuperaren el convent dels mínims de Santa Maria del Camí i el transformaren en una residència de caràcter isabelí. Ara aquell convent es mostra com a museu i el claustre del segle XVII roman obert al públic, que el pot contemplar reconvertit en un jardinet romàntic.

La Teulera ja era una casa residencial al segle XVIII. Amb només una ullada a les fotos publicades per Byne veim que la torre tenia un gran balcó amb peanya i ferros i que el rellotge de sol portava inscrit JHS i l’any 1798. Si la torre no tenia en veritat un passat medieval, almanco era una bella mostra de torre-mirador de casa residencial del segle XVIII. Recordem que les torres-mirador amb porxo i teulada de quatre aiguavessos es posaren de moda a la fi del 1700 quan les famoses llotges italianitzants entraren en decadència. Amb caràcter semblant i com a model de trànsit entre els segles XVIII i XIX podem citar el casal de Son Verí de Marratxí amb façanes de balconam molt sobri, escuts barrocs i torre-mirador del prototipus que estam comentant.

Al llarg del segle XIX fins al Regionalisme de ben entrat el segle XX, aquestes torres foren un element arquitectònic freqüent, obrades primer per mestres locals —encara desconeguts— i dissenyades després per mestres o arquitectes de firma com Bartomeu Ferrà (Son Cigala, fi del segle XIX), Guillem Reynés (Torre Cega, 1916) i Guillem Forteza (Marivent, casa de Can Barberà ara Villa Dragan), etc.

La Teulera va ser remodelada definitivament en el segle XIX habilitant un parc romàntic de caràcter paisatgista arranjat amb la inevitable pèrgola o emparrat. Per aquell temps la casa fou ampliada i la torre tal volta va sofrir una intervenció historicista com per exemple l’estranya escala de caragol que formava un buc propi sobresortint d’una de les cantonades. Segurament, el portal forà d’arc rodó va ser retocat a les rebranques i es féu de nou la típica coberta de teules. Les façanes, com és usual a l’època, presentaven una acurada combinació de paraments emblanquinats jugant amb detalls de pedra vista: dovelles del portal, cantonades de la torre, peanya del balcó i motllures als ampitadors de les finestres.


Entorn a la curiosa escala dels senyors

L’escala dels senyors de la Teulera era força curiosa i això ja ens ho comenta A. Byne. Creim que era de dos trams a escaire i acabava en un replà on hi havia la porta principal i una campaneta. Els ferros eren de línia senzilla però amb molta harmonia amb tot el conjunt de l’escala.

L’element més destacable era el nient del replà que descansava sobre una columna embeguda de fust helicoïdal i amb capitell jònic. Aquesta solució arquitectònica era molt original i poc freqüent, per no dir única, dins el marc arquitectònic de les nostres cases de possessió. Com pot dir ningú que l’arquitectura de la Teulera no valia res?

Estilísticament, sobretot pel model de columna, l’escala podria datar del segle XVII ja que en el segle XVIII la decoració helicoïdal o estriada és més infreqüent, encara que n’hi ha exemples.

 

La protecció de la Teulera

El maig de 1991 i per raó dels rumors sobre un enderrocament proper, ARCA sol·licità a la Comissió del Centre Històric i Catalogació de l’Ajuntament de Palma la inclusió de la Teulera en el Catàleg d’edificis protegits. La dita Comissió, en sessió celebrada el 15 de maig del mateix any, i davant el dubte sobre si el dit immoble gaudia de la condició de BIC (per tenir torre de defensa), acordà sol·licitar informació legal a la conselleria de Cultura, i, en el seu cas, iniciar els tràmits per a la catalogació.

A partir d’aquesta data l’expedient quedà paralitzat.


 

 

 

 

Darrera actualització de diumenge, 7 de febrer de 2010 14:04
 
Joomla Templates by Joomlashack