Portopí PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Portopí
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

PortopíEn el repartiment de Mallorca, correspongué, per parts iguals, a Jaume I i al noble Nunó Sanç. Durant segles, fou propietat exclusiva del Reial Patrimoni. A principis del segle XIX, una part important dels terrenys foren establits al comerciant Sebastià Morro Llopis, qui construí la primera casa, Can Morro, germen de la futura barriada de Portopí.


És situat a l’extrem de llebeig de Palma, entre la mar i el camí d’Andratx. La casa principal del rafal de Portopí, denominada Can Morro, se situa al número 17 del carrer homònim.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


El port ja es documenta amb el nom actual llatinitzat a la crònica de la croada pisano-catalana (1113-15) de Ramon Berenguer III, el Liber Maiolichinus: «adeunt portum de nomine Pini», la qual cosa confirma que el topònim Portopí és preislàmic (Viquipèdia).

Era el port natural de la ciutat de Palma. La seva funció portuària és documentada per l’existència de restes arqueològiques de l’època romana i per documents escrits d’època islàmica. Es complementava amb el moll que hi havia davant l’Almudaina. A l’estiu els vaixells ancoraven en el moll, però a la tardor es refugiaven a Portopí (GEM, XIII, 387).

Per la situació estratègica de Portopí, l’exèrcit català de Jaume I l’ocupà el 1229 i des de la seva serra, segons conta el rei a la seva crònica, veié per primer cop la ciutat de Mallorca: «E anam-nos-en poc a poc tro sus a la serra de Portopí, e vim Mallorques, e sembla’ns la plus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui amb nós eren» (Llibre dels fets, capítol 67).

Després de la conquesta, Portopí s’esmenta al Llibre del Repartiment amb les grafies ‘Port de Pi’ i ‘Portupín’: «La meitat de les montanyes de Port de Pi, III jovades, e és del senyor Rey, e dóna-la al Infant. [...] Rahal Audentas Nontante de Portupín, III jovades» (Soto, 1984: 48, f. 3v; 116, f. 37).

En el repartiment de Mallorca, correspongué, per parts iguals, al monarca, que tenia la part de la cala, i al noble Nunó Sanç. El 1249, Jaume I cedí la cala a la ciutat de Mallorca. En aquella època, ja hi havia una cadena que protegia les embarcacions situades dins la cala. Aquesta cadena s’estenia entre les torres que hi havia a l’entrada del port. A la dreta hi havia la torre de Paraires i a l’esquerra, la torre de Senyals de Portopí. També hi havia una tercera torre situada en el turonet on es construí el castell de Sant Carles. Aquesta torre, que fou absorbida pel fort (1613), serví de far fins al segle XVIII. Encara hi havia una altra torre, anomenada de Sant Nicolauet, que desaparegué el segle XV. Entre Portopí i la porta homònima de la murada de Palma, hi havia un camí de 2 milles de llargària, protegit per algunes torres, com la d’en Carròs. Aquestes torres passaren per èpoques d’abandó i ruïna i sovint les autoritats expressaren la necessitat d’adobar-les. El fet que en aquesta zona es donàs prioritat a la qüestió defensiva féu que no s’hi consolidàs cap nucli de població (GEM, XIII, 387-388).

Pere el Cerimoniós, segons la seva Crònica (llibre 3, paràgraf 33), també hi féu atracar el seu estol, el 1343, en l’expedició per a reincorporar el regne de Mallorca a la corona d’Aragó i Catalunya. Després patí diferents atacs, com el de 1412 per part dels genovesos, que se’n dugueren la cadena, col·locada novament el 1420 per Olf de Pròixida (GEM, XIII, 388-389; Viquipèdia).

Endemés del port i de les terres pròpiament dites de Portopí, destacava a la zona l’oratori de Sant Nicolauet. El 1249, fou donat, amb les terres dels seus voltants, pel rei Jaume I als jurats de la ciutat i regne de Mallorca. Des del segle XIII, hi havia un capellà beneficiat encarregat del culte i de la conservació de l’edifici. El 1340, era un hospici-hospital que acollia navegants, pobres, malalts i pelegrins. El 1493, es proposà un pla de reparació de l’església, que preveia la construcció d’un edifici annex per a infecciosos, probablement perquè la torre de Paraires era insuficient. El segle XVI, passà per èpoques d’abandó, durant les quals no s’hi celebrava culte. Sembla que entre 1576-80, la casa i l’església foren ocupades pels leprosos. El 1582, s’hi instal·laren provisionalment els frares mínims, que l’abandonaren pel perill d’atacs pirates. El 1621, fou reedificat pel capità del castell de Bellver, Jaume Canals. El 1782, se sol·licità ajut urgent a l’Ajuntament de Palma per a la seva reconstrucció. El 1805, segons Gaspar Melchor de Jovellanos, hi havia un petit castell quadrat, per la qual cosa és probable que en el segle XVIII l’oratori fos envoltat per una petita fortificació. Entre 1880-90, aquesta fou enderrocada per la necessitat d’extreure pedra de la contrada per a construir el moll de Palma i s’aixecà un nou oratori en el carrer de les Rafaletes, erigit en parròquia el 1965 i dedicat a Sant Pere Claver des de 1971. L’antic oratori donà nom a una torre de defensa situada al fons de la rada de Portopí. El 1343, s’encarregà la seva custòdia a Pere Carbonell. Fou la primera de les quatre torres de Portopí que desaparegué. El 1479, ja no s’esmenta quan s’indica que les altres tres torres són en ruïnes (GEM, XV, 404).

L’historiador Joan Binimelis Garcia, a la seva obra Història de Mallorca, escrita a finals del segle XVI, fa aquesta descripció de Portopí i Sant Nicolauet: «Aprés se sagueix la culasse de Portopí, que anomenan la cale de St. Nicolau, la qual antigament se tancaue ab una cadena. Y restan encare los señals y vestigis de ella, cabent-hi fins en 20 galeras. Stà mirant per lo vent de xaloch. Junt a esta cala stà la iglèsia y casa dita sots inuocatió y títol de St. Nicolau, la qual antigament los reys de Mallorca donaren als jurats de Mallorca per a fabricar allí naus y altres vaxells, com consta de la donatió que lo rey D. Jaume als jurats y habitadors del reyne de Mallorca dat en Valentie pridie nonas julii 1249. [...] Aprés sa saguex la punta de Portopí, sobre la qual stà la torre ab què fan señal a la vingude de las naus y altres vaxells, y més propet de esta la torre del Fanal, que diuen del Sero, per a guiar de nits als nauegants lo port segur. En la qual torre creman cada nit 12 llànties, y lo rey D.n Pere, per lo gran gasto que’s feya de molt de oli que’s cremaue, ab supplicatió dels jurats del reyne, dient que en la torre del Sero hauia necessitat de socorraguessin del oli que’s manester per a cremar 12 llànties per los vaxells qui vénan de nits, concedí y manà que del oli que’s ven en lo Banch sia mantingude la llàntie de la dita torre. Datum Valentie 2 10.bris 1369» (BSAL, XVII, 130-131).

Els terrenys de Portopí foren propietat exclusiva del Reial Patrimoni durant segles. A principis del XVIII, ja es documenta un rafal situat al lloc de Portopí, que el 1702 era del religiós Francesc Gual, segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Tenia la casa dita de Baix. Era dedicat al conreu de cereals i lleguminoses. Feia una renda anual de 45 lliures, sis gallines i un cabrit. Els segles XVII-XVIII, fou també denominat la Capellania de Portopí (GEM, XIII, 391).

El 1773, Antoni de Torrella tenia un rafal denominat Portopí, arrendat a Jaume Espases per ànnua mercè de 80 lliures (Juan, 1978: 414).

Amb instruments de 30 d’octubre i 3 de desembre de 1811 atorgats a l’escrivania de Cartes Reials, el comerciant Sebastià Morro Llopis adquirí de Sa Majestat el domini útil d’un magatzem gros -que abans servia per a estotjar-hi sal- i d’una porció de terreny, respectivament, situat tot vora el port de Portopí, lliure de cens. El venedor es reservà l’alou o domini directe, a mercè de lluïsme. Feia partió amb Son Vent, la vorera de la mar, el castell de Sant Carles, la torre de Senyals i terres del comprador de pertinences de Portopí (ARM, ECR-1123, 1a, f. 135r).

Sobre aquestes terres, Sebastià Morro Llopis hi construí una casa rústica i urbana, coneguda com a Can Morro, de 1.400 m², amb planta baixa i dos pisos, quadres i altres dependències, situada devora el port de Portopí. El rafal confrontava, al nord, amb l’oratori de Sant Nicolau, propietat de l’Ajuntament, i el torrent del Mal Pas; a l’est, amb la carretera d’Andratx, un camí d’establidors, la vorera de la mar, terres de Son Catelló, la torre de Paraires, la torre de Senyals, el castell de Sant Carles i terres de les mateixes pertinences; al sud, amb la vorera de la mar i Son Vent, i, a l’oest, amb Son Coll, Son Estella, Son Buit i terres de pertinences de Portopí (RP6, 579, 2a).

Segons l’Apeo, de 1818, el rafal de Portopí tenia una superfície de 74 quarterades, de les quals 24 eren camp de tercera qualitat i 50 de garriga, i era valorat en 8.300 lliures. Segons aquest document, Sebastià Morro Llopis era també propietari de l’Olivera (11 quarterades), valorat en 6.666 lliures (ARM, D-1530, f. 157v).

L’11 d’octubre de 1824, Sebastià Morro Llopis establí a Jerònia Bosc, esposa de Joan Mulet, el magatzem gros que antigament servia per a estotjar-hi sal, amb cens reservatiu de 17 lliures al for de 3%. Era tengut sots alou reial, a mercè de lluïsme (ARM, ECR-1123, 2a, f. 113r-114v).

Sebastià Morro Llopis, fill de Sebastià i d’Àngela, es casà amb Josepa Ferrer. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Sebastià, Caterina i Àngela Morro Ferrer. Tengué una filla d’un altre matrimoni, Josepa Morro Cornet. Morí el 10 de juliol de 1826, amb testament que havia ordenat el dia anterior davant el notari Gabriel Nadal, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Sebastià. Deixà a la seva filla Àngela les cases del carrer dels Oms i al seu nét Antoni Maria Balaguer Morro, fill de Josepa Morro Cornet, les cases botiga que havia adquirit del doctor Quart (íd.; RP6, 579, 1a).

El 5 de juliol de 1836, Sebastià Morro Ferrer engrandí el rafal amb l’adquisició d’una porció de pertinences de Portopí, amb cens reservatiu de 3 sous (RP6, 579, 1a).

En aquella època, el rafal de Portopí tenia una superfície de 120 quarterades. Confrontava, a llevant, fins a la punta de Portopí, amb el magatzem dit de Portopí, anant en línia recta fins a la paret de davall l’hort de Son Vent; a migjorn, amb la ribera de la mar; a ponent, amb Son Coll mitjançant paret i seguint en línia recta, amb terres dites Can Melcion, terres de Son Tous i terres de Son Buit, i, a tramuntana, amb el castell de Bellver mitjançant torrent, el camí d’Andratx fins al Corbmarí i la punta de llevant de Portopí i fins arribar al magatzem de la Culassa de Portopí, fins a la vorera de la mar. Endemés, la propietat comprenia una porció de terra erma que enrevoltava el castell de Sant Carles i que feia partió amb Son Vent, la vorera de la mar, el dit castell, la torre de Senyals i terres de Portopí (íd.).

A la segona meitat del segle XIX, Sebastià Morro Ferrer inicià l’establiment del rafal, donant lloc a l’aparició de les primeres cases, situades al voltant de la torre de Paraires. Les persones que li compraren peces de terra foren Guillermo Antonio Puerto, Joan Carbonell, Bartomeu Alorda, Joan Pisà, Tomàs Homar, José Martín, Antonio Martín, Francesc Pou, Bartomeu Pieres, Joana Maria Sorà, Caterina Pieres, Clara Maria Pastor, Bartomeu Sureda, Miquel Oliver, Pere Oliver, Joan Despuig Despuig, Antoni Llebrés Frau, Marc Mateu Magraner, Bartomeu Bastard Frau, Joan Sanxo Pol, Vicenç Llorenç Barceló, Josep Tomàs Ferrer, Vicenç Mir Ferrer, Antoni Maria Cingala Sorà, Bernat Obrador Móra, Joseph Lagrange Verdier, Jaume Bosc Mulet, Marià Vilallonga de Togores Santjoan Doms i Miralles, Coloma Medines Sorà, Gaietà Socies Bas, Jaume Espases Roca, Jaume Mir Joan, Antoni Sureda Vilallonga, Miquel Jurado Ferrer, Jaume Ramis Gibert, Josep Frau Carrió, Josep Ballester, Joan Mateu Magraner, Jaume Ignasi Rosselló Moragues, Francesc Parietti Rigo, Josepa Cerdó Bosc, Rafel Abraham Oliver, Antoni Maria Salom Gomila, Josep Canyelles Clar, Joan Baptista Billon Bauçà, Josep Sureda Vilallonga i Margalida Martínez de Hervás Frau (RP6, 579).

Sebastià Morro Ferrer morí viudo a Palma el 5 de febrer de 1873, a l’edat de 73 anys, amb testament que havia ordenat el 23 de gener de 1871 davant el notari de la ciutat Gregori Vicenç, en què instituí en la porció llegítima les seves filles: Josepa (casada amb Jaume Cerdà Lledó), Francina i Mercè (casada amb Damià Planes Nadal), i nomenà hereu universal propietari el seu fill, Eduard Morro Espanyol. Amb escriptura de 8 de juny de 1878 autoritzada pel dessusdit notari, es procedí a la descripció de béns, entre els quals hi havia el rafal de Portopí, cinc propietats més, 64 censos i 56 alous (íd., 3a).

Després de les nombroses segregacions, a la mort de Sebastià Morro Ferrer el rafal de Portopí havia quedat reduït a una superfície d’unes 95 quarterades. El seu fill, Eduard Morro Espanyol, continuà el procés d’establiment. Primerament, adjudicà dues porcions a la seva germana Josepa i una a cada una de les altres germanes, Francina i Mercè (†1922), en concepte de llegítima. Els compradors foren Josep Vidal Gasà, Llorenç Mulet Rubí, Magdalena Bordoi Mas, Rafel Abraham Oliver, Gabriel Alorda Vilallonga, Guillem Triai, Pere Alomar Femenies, Antoni Porcell Mas, José Otero, Jaume Ignasi Perelló, Antoni Sbert Canals, Pedro Lupo Avanio, Pere Ramis, Joan Morei, Joan Palou i Coll, Josep Maiol Vidal, Joan Ferrer Oliva, Pere Joan Julià, Caterina Ginard Bauçà, Jaume Serra Orell, Joan Alemany, Ricard Anckermann Riera, Antoni Moner Alemany, Eduard Homar Lapuente, l’Estat (per expropiació), Antoni Pericàs Bauçà, Margalida Escafí, Joan Binimelis Quetgles, Jaume Bosc Bonet, Eusèbia Sastre Tomàs, Manuel Salas Palmer, Margalida Magraner Santpol, Paula Móra Llompard, Margalida Clar Vidal, els germans Muntaner Clar, Antonina Clar Mestres, els germans Porcell Mas, Joaquim Mascaró Sosa, Joan Ramis Cerdà, els germans Gralla Medines, Joana Planes Cingala, Benvinguda Fortuny Moragues, Margalida Ramis Cerdà, Joan March Ordinas (més de 16 quarterades), Laura Mounier de Saridakis, Francesc Ripoll Magraner, Josep Joan Sansó i Joan Pujol Mir (RP6, 579).

Eduard Morro Espanyol morí el 3 de febrer de 1932, amb testament que havia disposat el 9 d’octubre de 1919 davant el notari de la ciutat Miquel Pons, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana Mercè, que li premorí, i propietari, el seu nebot Rafel Cerdà Morro, el qual inscrigué al seu favor el que romania del rafal de Portopí (unes 50 quarterades), amb la casa principal, altres dues propietats i 29 alous, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 25 de febrer de 1932, davant el notari de Palma Joan Alemany Valent (íd., 12a).

Així doncs, qui continuà el procés d’establiment fou Rafel Cerdà Morro. Els compradors foren Vicenta Pueyo Daring, Josep Porcel Garau, Magina Ramis Maiol, Joana Maria Roig Binimelis, els cònjuges Andreu Barceló Cañellas i Bàrbara Roca Company, els germans Guardiola Reus, Maria Ripoll Monjo, les germanes Mir Mercadal, l’Estat-Ram de Marina (més de 15 quarterades), Antònia Binimelis Planas, María Belén Larios Ferrer i Antoni Mas Sala (RP6, 579).

Rafel Cerdà Morro es casà amb Maria Sansaloni Gazà (†1961), amb qui tengué cinc fills: Jaume Maria, Mercè, Caterina Tomàs, Rafel i Maria Cerdà Sansaloni. Morí a Palma el 10 de novembre de 1947, amb testament que havia ordenat el 25 de febrer de 1932 davant el notari de la ciutat Joan Alemany Valent, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus fills. Acceptada l’herència, procediren a la descripció de béns, entre els quals hi havia la resta del rafal de Portopí (unes 25 quarterades), que fou adjudicat de la següent manera: la casa principal, en nua propietat, a favor dels cinc germans Cerdà Sansaloni i en usdefruit, a favor de la viuda, i les terres del rafal, en ple domini de la viuda, segons resulta de l’escriptura de 12 de gener de 1948 autoritzada pel notari de Palma Antonio Soldevilla Guzmán (íd., 13a).

Amb escriptura de 27 de juliol de 1951 autoritzada pel notari d’Esporles Miquel Antich Pujol, els germans Cerdà Sansaloni procediren a la partició d’alguns béns que posseïen per indivís i adjudicaren la casa de Portopí (Can Morro) a Jaume Maria (íd., 14a).

Maria Sansaloni Gazà continuà el procés d’establiment. En foren compradors Manuel Cases Lamolla, María del Milagro Núñez Robres Rodríguez del Valcárcel, Catalina Roca Morey, Josep Rotger Oliver, Miquel Arrom Julià, Margalida Calafell Bosch, Damià Pizà Bauzà, els cònjuges Catalina Mesquida Comas i Octavio Pérez-Vitoria Moreno, Nicolau Nicolau Bennàsar, els germans Juan Pastor, Pedro Vacías, Aina Pujol Garcia, els germans Alomar Valent, Aina Maria Nicolau Huguet, Maria Bou Vilanova, Dolores Barberà Gómez, Joana Ramon Mayol, Francisca Estarellas Mir, l’entitat Construccions Balears SA, Aina Nicolau Fiol, els germans Siquier Bauzà, Carme Montaner Sureda, Antoni Salvà Torres i Lluís Ramallo Thomàs (RP6, 579).

El novembre de 1936, en el context de la Guerra Civil (1936-39), a la rada de Portopí es concentraren les unitats de guerra de la marina del bàndol nacional i s’hi construïren diverses instal·lacions militars. L’edifici de Son Vent fou utilitzat com a residència de les autoritats de l’armada. Acabada la guerra, es construïren prop de Portopí el dic de l’Oest i el moll de ribera de Sant Carles. Entre 1962-90, fou la base de la unitat de pescamines de l’armada espanyola. Des de 1962, hi ha instal·lat el Sector Naval de les Illes Balears (GEM, XIII, 389).

El decenni de 1940, es presentà un projecte d’urbanització, que no anà endavant. Ja des de l’inici del segle XX s’hi havien edificat xalets d’estiueig, on s’organitzaven vetlades recreatives, en què intervenien els músics Miquel Capllonch, Jordi Fortuny, Miquel Marquès, Antoni Torrandell i Francesc Mateu Nicolau, Uetam, entre d’altres (íd.).

El 1963, encara quedaven unes 20 quarterades pendents de segregació. El boom turístic hi afavorí la construcció d’apartaments i d’alguns hotels. Aquest fet produí l’augment de la densitat de població de la zona, que provocà l’abandó de la contrada per part dels seus primitius habitadors. Els primers hotels que hi hagueren foren el Vistalegre i Eden Rock, que es construïren a la meitat del decenni de 1950. Aquesta zona hotelera entrà en decadència amb la construcció del passeig Marítim i la instal·lació, al barri, de la base naval de pescamines. La major ocupació urbana es produí entre els decennis de 1960-70 (íd., 389-390; RP6, 579).

El 1963, s’hi inaugurà la sala de festes Tagomago, que marcà tota una època en el món de la vida nocturna palmesana, fins a la seva clausura (1980). Hi actuaren cantants com Joan Manuel Serrat, Tom Jones, Maurice Chevalier, Louis Armstrong, Lionel Hampton i Josephine Baker (GEM, XIII, 390).

El 1973, una part del rafal es veié afectada per les obres de construcció de l’autopista de Ponent, adjudicades el 30 de març d’aquell any a l’empresa Dragados y Construcciones SA per un import de 341.906.184 pessetes. Les obres s’iniciaren l’1 d’octubre següent i la nova via fou inaugurada el 9 d’agost de 1976. El projecte, per tal de donar a la corba d’entrada a la rada de Portopí el radi mínim que establia la normativa vigent, i per no envair l’àrea de maniobra ubicada vora els molls d’aquella zona, preveia el trasllat de la torre de Paraires, aspecte amb el que moltes entitats ciutadanes i una part respectable dels ciutadans no hi estaven d’acord, tot i que alguns estudis inicials permetien creure en la possibilitat de moure-la sobre carrils i, sense desmuntar-la, dur-la a una nova ubicació, que tanmateix no es veia clara (Llauger, 2006: 75-76).

Quant a la indústria, el 1913, s’hi establí la fàbrica d’adobs químics Ripoll Germans. El 1921, Joan March volgué construir una fàbrica d’adobs químics, però el partit maurista aconseguí paralitzar les obres aquell mateix any per la probable contaminació a la zona residencial. La fàbrica es construí (1923) i es reconvertí (1925) en Petrolis Portopí. El 1927, s’hi instal·là la Companyia Arrendatària dels Monopolis de Petrolis Societat Anònima (CAMPSA), creada aquell mateix any (íd.).

Respecte als serveis, des de 1960 hi ha l’estació marítima, que fou projectada per Antonio Dicenta de User. El 1995, s’inaugurà el Centre Comercial Portopí (íd.).

El 1906, el Ministeri d’Instrucció Pública creà el Laboratori Biològic Marítim de les Illes Balears. El 1914, es constituí l’Institut Espanyol d’Oceanografia per a coordinar les tasques del laboratori de Portopí i el de Màlaga, dependent del de Palma. Des de 1992, hi té la seu el Centre Meteorològic Zonal de les Illes Balears (íd.).

El 2006, la propietària de la casa de Can Morro era l’entitat Teodosio Mallorca SL.


Antiga casa d’arquitectura tradicional, en la qual destaca un cos principal de volum cúbic, amb una clastra lateral tancada per les construccions d’ús originàriament agrari. Consta de planta baixa, pis i porxo, la primera de les quals constitueix un habitatge independent que, altre temps, era la casa de l’amo. A causa de la pendent del terreny, aquesta es troba a un nivell inferior respecte de la casa senyorial, formada per la segona planta i el porxo. L’estructura és de pedra i morter i la coberta de teula plana de quatre vessants amb un terrat en el vèrtex, tancat per balustrada i amb una torreta amb coberta de pavelló al centre.

Destaca per la netedat de volums i la composició simètrica de les façanes, de paredat comú, amb les cantoneres i la brancalada de les obertures allindanades de marès.

L’interior s’estructura a la planta baixa en tres crugies: la central conforma un vestíbul i una gran sala i les laterals contenen les habitacions. La distribució interior no ha estat modificada i encara conserva l’enrajolat originari, les decoracions motllurades al sòtil de cel ras i el fustam.

La casa de l’amo ocupa una àrea d’espai reduït. El seu llenguatge, totalment popular, remarca la diferència amb la casa senyorial.

La clastra és empedrada i té una cisterna al mig, tancada per dependències destinades antigament a estables i magatzems. Se’n modificà l’ús d’una part per integrar-les a la casa de l’amo.

Al llarg de la façana anterior i també en una part de la posterior, hi ha una terrassa amb balustrada. A la zona lateral i posterior de l’edifici s’estén un jardí, en el qual destaca, a part de la pèrgola, l’antiga bugaderia, de forma irregular i coberta de teula plana inclinada, la qual presenta un ingrés d’arc de mig punt i dues finestres geminades a cada banda, emmarcades per motllures de marès.

El 4 de desembre de 1998, li fou concedida llicència d’obra menor al propietari, Jaume Cerdà Sansaloni, segons es documenta al BOIB.

El 28 de juny de 2006, n’hi fou concedida una de nova, tot i que el propietari constava que era l’entitat Teodosio Mallorca SL. A la llicència s’indicava que l’edifici gaudia d’un grau de protecció integral A2. El termini d’execució era de 24 mesos. L’empresa constructora adjudicatària era Construnet Illes Balears SL i els tècnics superior i mitjans, respectivament, José Antonio Cobos Zorita, Joan Carles Quetglas i Luis Rivas Solanas.


 

 

 

 

Darrera actualització de diumenge, 13 d'octubre de 2013 16:50
 
Joomla Templates by Joomlashack