Son Puigdorfila PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Puigdorfila
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Son PuigdorfilaL’antic rafal de Son Puigdorfila es remunta a la primera meitat del segle XVII, quan Gaspar de Puigdorfila heretà la Torre d’en Morlà i l’annexionà a les terres que ja posseïa la família a la contrada el segle XVI.


És situat a una antiga contrada denominada a la documentació el Vinyet, a la part de la Muntanya. Confronta amb el torrent de Sant Magí, la Teulera, Son Espanyolet, Son Moix Blanc, el camí dels Reis i Son Muntaner.

Les cases de Son Puigdorfila Vell són situades al camí dels Reis, número 98. Les de Son Puigdorfila Nou, al camí de Son Puigdorfila.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


Explica Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca que l’origen d’aquest antic rafal està en una propietat que, el segle XVI, era denominada la Torre d’en Morlà, que més endavant serà heretada pels Puigdorfila per vincles matrimonials. El cert, emperò, és que la família Puigdorfila ja posseïa terres en aquella contrada a la mateixa època, com així ho prova el Libre dels stims, de 1578, que documenta el rafal de Joan de Puigdorfila, valorat en 3.750 lliures, confrontat amb la Teulera, de Felip de Puigdorfila, i la Tafoneta, de Ferran Moix (ARM, D-1251, f. 150v; GEM, XIV, 60).

Originàriament, els Morlà foren mercaders sucrers i llibreters. El 24 de novembre de 1599, el doctor en drets Gaspar Lluís Morlà i Salvat, fill d’Antoni Joan Morlà i Fornés i de Beneta Salvat i Poquet, obtengué el privilegi de noble. El seu fill i hereu fou Joan Baptista Morlà. A principis del segle XVII, Beneta Morlà es casà amb Francesc de Puigdorfila, de qui nasqué Gaspar de Puigdorfila i Morlà, el qual en casar-se amb la seva cosina Elionor Morlà i de Vilallonga heretà el patrimoni dels Morlà, que comprenia, entre d’altres, la casa pairal (Can Morlà), que passarà a esser anomenada Can Puigdorfila, i la Torre d’en Morlà, denominada de llavors ençà Son Puigdorfila (Quiroga, 2009: 53; Planas, 2000: 87).

Aleshores, el rafal de Son Puigdorfila tenia cases, celler i jardí. Era dedicat a vinya i a conreu de cereals i lleguminoses. La vinya, arrendada a part, feia una renda anual de 50 lliures (GEM, XIV, 60).

El 1685, n’era propietari Joan Despuig i Martínez de Marcilla i era valorat en 12.000 lliures, segons els estims d’aquell any (ARM, D-1253, f. 196v).

El 1692, tenia cases, amb celler i tafona. Hi havia un hort. Era dedicat a oliverars, garroverars i a conreu de cereals, lleguminoses, tapereres i hortalisses. El bestiar de feina eren sis egües i dues mules. Tenia 57 quarterades de sementers. Entre el 1692 i el 1700, s’hi feren grans plantades d’ametlers i figueres. Feia una renda anual de 525 lliures (GEM, XIV, 60).

Joan Despuig i Martínez de Marcilla (1661-1746), II comte de Montenegro, IV comte de Montoro i cavaller de l’orde de Calatrava, es casà amb Joana Cotoner i Sureda de Vivot (†1754). Aquest matrimoni tengué diversos fills, entre els quals destaquen Nicolau, batliu de l’orde de Malta, mort el 1746; Llorenç, bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, mort el 1764, i Ramon Despuig Cotoner (1692-1772), botifler, III comte de Montenegro, V comte de Montoro i cavaller de l’orde de Calatrava (GEM, IV, 289).

A mitjan segle XVIII, el rafal era arrendat a mitges planes i les cases comptaven amb botiga d’oli i un molí de sang (GEM, XIV, 60).

Ramon Despuig Cotoner es casà amb Maria Dameto i Sureda de Santmartí. Fills seus foren Melciora, casada amb Francesc Cotoner i de Sales; Joan (1735-1813), IV comte de Montenegro, VI comte de Montoro i gran d’Espanya des de 1795, i el cardenal Antoni Despuig Dameto (1745-1813) (GEM, IV, 289).

Ramon Despuig Cotoner morí el 27 de març de 1772, amb testament que havia ordenat el 25 d’abril de 1766 davant el notari Josep Bernat, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Joan Despuig Dameto. L’inventari dels seus béns s’inicià el 13 d’abril de 1772, a instància i requisició del seu fill i hereu. Primerament, s’atrobaren en dita heretat unes cases, amb hort, sínia i dret d’aigua, on habitava el difunt, situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer antigament dit dels Bastaixos, pel qual s’anava de l’església i placeta de Sant Feliu a la gabella de la sal vella. Entre altres béns inventariats, hi figura el rafal de Son Puigdorfila, el qual es trobava arrendat a Nicolau Tous i al seu fill Onofre en virtut del contracte d’arrendament signat el 29 de desembre de 1761 davant el dessusdit notari, per ànnua mercè de 450 lliures. Comptava amb un parell de mules somerines, un parell de mules eguines, dues mules eguines i una altra de somerina. Hi havia 4.717 somades de fems repartides en 178 caramulls, 400 somades de palla damunt l’era, 40 quarteres d’ordi, 30 quarteres de xeixa, tres quarteres i dues barcelles de blat i cinc quarteres de faves. El rafal era dedicat a oliverars i a garroverars. S’hi esmenten els sementers denominats el pla del Pou, la Fontsanta i la Cabana. La casa dels senyors comprenia la sala bona, una cambra, una habitació amb escalfapanxes i una quadreta. Pel que fa a les dependències agropecuàries, comptava amb tafona de dues bigues, botiga de l’oli, cuina, rebost, pastador, forn, dues païsses i establa (ARM, Prot. 2150: f. 1, 45-49).

El 6 de juliol de 1783, Joan Despuig Dameto arrendà Son Puigdorfila a Joan Baptista Llebrés Ferrer, fill de Gaspar i de Margalida, per temps de sis anys i sis esplets fèrtils o estèrils i ànnua mercè de 500 lliures, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari Mateu Alemany. N’era majoral Mateu Muntaner. En l’arrendament no anaven compreses ni les cases majors, ni la cuina dels senyors ni el jardí tancat contigu. El conductor havia de bestreure al comte 3.000 lliures. El bestiar de feina eren dos parells de mules. S’hi esmenten els sementers de la Tanca o de la Creueta, de 21 quarterades, i el de la Fontsanta, a més de la tafona, la botiga de l’oli, el pastador, la cuina i el forn (ARM, Prot. A-922: f. 107-110v, 123v).

Joan Despuig Dameto es casà amb Elisabet Safortesa i Sureda, de qui nasqueren Ramon, V comte de Montenegro i VII de Montoro, Joan i Lluïsa Despuig Safortesa. Morí el 21 de setembre de 1813, amb testament que havia ordenat el 16 de juliol de 1786 davant el notari Mateu Alemany, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Ramon (GEM, IV, 289; Gomila, 2000: 149).

El 1817, Son Puigdorfila tenia una superfície de 80 quarterades i era valorat en 13.333 lliures, segons dades procedents del Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. Segons aquest document, Ramon Despuig Safortesa era també propietari de Son Bessó, de 30 quarterades, valorat en 10.000 lliures (ARM, D-1525, f. 18v).

En canvi, segons l’Apeo, de 1818, Son Puigdorfila era valorat en 23.500 lliures i tenia una superfície de 64 quarterades, de les quals 29 eren camp de segona qualitat, 20 de tercera qualitat i 15 de garriga. El tenia en arrendament l’honor Gaspar Llebrés de Son Puigdorfila (ARM, D-1530: f. 139, 311).

El rafal apareix ressenyat a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845. Se situava a la parròquia de Santa Creu. El document informa que, tant el 1818 com el 1845, era del mateix propietari, és a dir, de Ramon Despuig Safortesa. Tenia 60 quarterades de superfície, de les quals 15 eren garriga, i feia 314 lliures de crèdit líquid (AMP, FP-936/2).

Ramon Despuig Safortesa, mariscal de camp dels Exèrcits Nacionals, morí sense successió dia primer de desembre de 1848, amb testament que havia ordenat el 18 de juliol de 1843 en poder del notari Jaume Rosselló, en què nomenà hereu usufructuari el seu germà Joan, el qual morí l’11 d’agost de 1853 amb testament que havia ordenat el 12 d’abril de 1850 davant el notari Francesc Sanxo Pujol, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana Lluïsa, VI comtessa de Montenegro i VIII comtessa de Montoro, casada amb el seu parent Josep Despuig Fortuny, un besnét de Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla, germà del II comte de Montenegro, morta el 23 de novembre de 1861 amb testament que havia ordenat el 24 d’abril de 1854 davant el notari de Palma Francesc Sanxo. Lluïsa i Josep tengueren diversos fills, dels quals cal recordar Tomàs, VII comte de Montenegro, IX comte de Montoro i vescomte de Montetrillo, i Llorenç Despuig Despuig, canonge i cavaller de l’orde de Malta i l’orde de Montesa (GEM, IV, 289; Gomila, 2000: 149; RP6, 6.428: 1a-4a).

Se sap que, el 1864, n’era arrendatari l’honor Gaspar Llebrés Llull, conrador, nascut a Binissalem, qui posseïa una riquesa valorada en 551 lliures. La seva filla Maria es casà amb l’amo de Son Quint, l’honor Josep Sales. Ignasi Roca i Buades, a les seves memòries, ho conta així: «A Son Puigdorfila, els amos eren oriünds de Binissalem. El seu cognom era Llabrés i solament tenien una filla, bellíssima i gentil, per la qual cosa tengué molts pretendents i contragué matrimoni amb el fill major dels amos de Son Quint, Josep. Na Marieta de Son Fila fou molt considerada i popular» (AMP, 1060, Lista electoral rectificada [...] Año 1864; Roca, 2006: 60; Sabater, 1980: 23).

Tomàs Despuig Despuig morí fadrí a Artà el 10 d’octubre de 1884, a l’edat de 67 anys, amb testament que havia ordenat el 5 de març de 1861 davant el notari de Palma Francesc Sanxo Pujol, en què nomenà hereva universal usufructuària sa mare, Lluïsa Despuig, i propietaris, els germans Llorenç (†1871) i Salvador Despuig Despuig (†1874), amb substitució a favor del seu nebot Ramon Despuig Fortuny, que fou qui finalment esdevengué hereu universal propietari. L’herència comprenia, entre altres béns, Son Puigdorfila i Son Bessó (Palma), Son Fortesa (Artà) i Raixa (Bunyola), segons consta de l’escriptura de descripció de béns atorgada, el 4 de novembre de 1894, davant el notari de Palma Guillem Sanxo (RP6, 6.428: 1a-2a, 4a).

En aquella època, Son Puigdorfila tenia una superfície de 84 quarterades i tres quartons, amb casa rústica i urbana, i era valorat en 55.000 pessetes, tot i que segons el capital del seu líquid imposable al 3% el valor ascendia a 74.833 pessetes. Confrontava, al nord, amb Son Moix Blanc, dels hereus de Marià Valentí; al sud, amb la Teulera, de Rafel Lluís Blanes, i Son Dureta, de Venanci Fuster; a l’est, amb Son Espanyolet, i, a l’oest, amb Son Muntaner, de Conrado Planes Izquierdo. Com a procedent de l’herència de Joan Despuig Safortesa, estava obligat als censos següents: 670 lliures 14 sous 1 diner a l’obra pia de Maria de Sales; 9 lliures a la confraria de Sant Pere i Sant Bernat; 6 lliures 3 sous a l’obra pia d’Onofre Safortesa; 4 lliures 16 sous al convent de Santa Clara; 120 lliures a Joan Barceló; 10 lliures 5 sous 7 diners a la confraria de Nostra Senyora dels Àngels; 2 lliures al convent dels Mínims de Palma; 3 lliures al convent de Santa Magdalena; 3 lliures a la casa de Sant Felip Neri; 9 lliures 17 sous 6 diners als aniversaris de la Seu; 4 sous als vuitens de la Seu; 1 lliura 14 sous a la reial capella de Santa Anna; 5 lliures 12 sous 9 diners a la parròquia de Puigpunyent; 2 lliures 16 sous al bisbe de Barcelona; 12 lliures al convent de Santa Caterina de Sena; 25 lliures a la Capella Música; 60 lliures per a la fundació d’una missa diària a la capella de la Puríssima de la Seu; 50 lliures per a la fundació de dues peces de drap burell per repartir als pobres de la parròquia de Santa Creu; 4 lliures 2 sous 6 diners per 18 bul·les de difunt que s’havien de comprar anualment; 120 lliures per a la despesa anual de la capella de la Puríssima de la Seu per un quinquenni i 10 lliures per 12 quartans d’oli a l’església de Puigpunyent (íd., 1a-2a).

Aleshores, el tenien en arrendament l’amo en Francesc Bosc Oliver i la seva esposa, Magdalena Mir Ferrer, els quals, durant la construcció de l’església de Son Rapinya (1880-87), proporcionaren la major part de la pedra necessària, extreta de les pedreres de la Fontsanta, que s’estenien per Son Puigdorfila i la Teulera. Aprofitant el buc generat mitjançant l’extracció de carreus, s’hi construí una placeta de toros (Sabater, 1980).1

Dins el rafal destacaven especialment dos paratges: la Fontsanta, lloc fresc i frondós pel que corrien corrents d’aigua, i la plaça de toros, produïda arran de l’extracció de carreus per a la construcció. La propietat era rica en aigua i se n’hi arribaren a comptabilitzar fins a 19 fonts.

Ramon Despuig Fortuny, VIII comte de Montenegro, X comte de Montoro i cavaller de l’orde de Montesa, era fill de Llorenç Despuig Despuig i de Magdalena Fortuny Sureda (GEM, IV, 289).

Dia primer de setembre de 1896, Ramon Despuig Fortuny vengué Son Puigdorfila a Gabriel Juan Ribas, per preu de 95.750 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada a Raixa davant el notari de Palma Rafel Togores Palou. El mateix dia, vengué Son Bessó (Palma), per 90.000 pessetes, al dessusdit notari (RP6, 6.428, 5a; RP7, 6.429, 6a).

Un any després, el 1897, les cases de Son Puigdorfila foren sotmeses a una important reforma que els conferí, en gran mesura, l’aspecte que presenten actualment. El rellotge de sol de la façana principal recorda la data d’aquesta intervenció.

El 21 d’abril de 1899, Gabriel Juan Ribas adquirí una porció de 15 quarterades de Son Muntaner del seu germà Josep, per preu de 2.000 pessetes, que fou agregada a Son Puigdorfila, segons consta de l’escriptura autoritzada pel notari de Palma Miquel Ignasi Font Muntaner. D’aquesta manera, Son Puigdorfila passà a tenir una superfície de 99 quarterades i tres quartons. Aquesta peça de terra, íntegrament garriga, era situada a gregal de Son Muntaner. Tanmateix, el 27 d’abril de 1949, gràcies a un acord de permuta entre els germans Bartomeu i Mercedes Juan Serra, propietaris de Son Muntaner i Son Puigdorfila Vell, respectivament, la porció tornà al seu lloc d’origen, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Palma Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada. Mercedes la permutà per dues desenes parts indivises de la casa número 6 del carrer de la Mar i de les cases 10, 11 i 12 del carrer de la Penya (RP6, 7.331, 1a; RP6, 7.332, 1a; RP6, 25.151, 1a-2a).

L’any 1906 o 1907, Gabriel Juan Ribas féu construir una nova casa a llevant del rafal, d’estil modernista, i unes dependències auxiliars d’ús agropecuari.

En aquella època, n’eren arrendataris l’amo en Bartomeu Tous Terrassa i la seva esposa, Margalida Bonet Dafos (Sabater, 1980).

Gabriel Juan Ribas, fill de Vicenç Juan Rosselló, fundador de Can Ribas, morí fadrí a Palma el 3 de setembre de 1912, a l’edat de 70 anys, amb testament que havia ordenat el 7 d’agost de 1905 davant el notari de la ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner, en què, entre altres coses i després de declarar no tenir hereus forçosos, deixà Son Puigdorfila al seu germà Vicenç i nomenà hereus universals els seus germans Vicenç, Miquel i Josep Juan Ribas, en porcions iguals, segons consta de l’escriptura de lliurament de llegat atorgada, el 29 de desembre de 1913, davant el notari de la ciutat Josep Socies Gradolí (RP6, 7.332, 2a).

Vicenç Juan Ribas es casà amb Praxedis Serra Palmer, amb qui tengué cinc fills: Maria, Mercedes, Vicenç, Catalina i Bartomeu Juan Serra. El 8 d’agost de 1919, propera la seva mort, dividí el rafal en dues porcions: Son Puigdorfila de Dalt o Son Puigdorfila Vell, de 56 quarterades i tres quartons, adjudicada a Mercedes Juan Serra, i Son Puigdorfila de Baix o Son Puigdorfila Nou, de 43 quarterades, adjudicada a Maria Juan Serra. Vicenç Juan Ribas morí ab intestato el 9 de novembre de 1919. Per sentència de 5 de febrer de 1920 dictada per Ignacio de Lecea Grijalbo, jutge de primera instància del districte de la Seu, en foren declarats hereus universals en parts iguals els seus fills, amb reserva dels drets que li corresponien a la seva viuda. L’herència comprenia, a més de Son Puigdorfila, 46 finques més, un cens i un crèdit, segons resulta de l’escriptura de partició hereditària atorgada, el 19 de novembre de 1921, davant el notari de la ciutat Josep Socies Gradolí (íd., 3a; RP6, 11.757, 1a).

Durant la Guerra Civil, els feixistes afusellaren diversos republicans a Son Puigdorfila. La dematinada del 23 de setembre de 1936, mataren Climent Garau Juan, batle de Porreres durant la II República; el seu germà Joan, fuster i regidor; Joan Riera Sampol, telegrafista alaroner, i Joan Grau Móra. Segons alguns testimonis, foren fermats pels braços i afusellats per l’esquena. Els cossos foren enterrats al cementeri de Palma. L’assassinat tengué lloc vora el camí dels Reis. El 10 de novembre següent, hi foren assassinats Joan Horrach Florit, espardenyer de Caimari, i Antoni Salas Pons, jornaler (Capellà, 1989; Ixent Cultural).

El 16 de desembre de 1965, la congregació de religioses de la Puresa de Maria Santíssima, representada per la reverenda mare Neus Armas Armas, superiora general, adquirí una porció de 8.628 m² de Son Puigdorfila Vell i una altra de 40.000 m² de Son Puigdorfila Nou, on s’aixecà el col·legi Madre Alberta, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de la ciutat Florencio de Villanueva Echeverría (RP6, 7.332, 3a-4a).

 

Son Puigdorfila Vell

Ocupa la meitat de ponent del rafal i confronta, a llevant, amb la via de cintura, que el separa de Son Puigdorfila Nou.

Com hem vist abans, aquesta porció se l’adjudicà Mercedes Juan Serra, filla de Vicenç Juan Ribas. Tan bon punt l’antic rafal fou dividit en dues porcions, passà a esser arrendatari de Son Puigdorfila Vell l’amo en Joan Tous Porcel i, posteriorment, el seu fill Bartomeu Tous Terrassa, que se n’ocupà fins al 1964 (Sabater, 1980: 23).

Mercedes Juan Serra morí fadrina a Palma dia primer de setembre de 1973, amb testament que havia ordenat el 24 de febrer de 1971 davant el notari de la ciutat Florencio de Villanueva Echeverría, en què, entre altres coses, manifestà no tenir hereus forçosos. Efectuà diversos llegats als seus nebots i a la seva germana. En la resta dels seus béns, nomenà hereu universal el seu nebot Vicenç Sastre Juan, el qual s’adjudicà Son Puigdorfila Vell, segons consta de l’escriptura de 27 de novembre de 1973 autoritzada pel mateix notari. Segons una recent medició, la finca tenia una superfície de 41 quarterades, un quartó i 68 destres (RP6, 7.332, 5a).

Vicenç Sastre Juan es casà amb Francisca Sancho Font, amb qui tengué tres fills: Tomàs, Josep Maria i Mercedes Sastre Sancho. Morí a Palma el 14 d’octubre de 1985, amb testament que havia ordenat el 3 de febrer de 1969 davant el notari de la ciutat Florencio de Villanueva Echeverría, en què nomenà hereva usufructuària vitalícia de tots els seus béns la seva esposa i hereus propietaris i en ple domini i propietat, els seus tres fills. L’herència comprenia diversos béns, entre els quals hi havia Son Puigdorfila Vell, valorat en 8.000.000 de pessetes, que fou adjudicat als germans Sastre Sancho per terceres parts iguals i indivises, els quals es comprometeren a romandre en proindivisió durant 10 anys, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 4 de novembre de 1985, davant el notari de la ciutat Manuel López Leis (RP6, 29.602, 1a).

El 3 d’abril de 2001, els germans Tomàs, Josep Maria i Mercedes Sastre Sancho vengueren Son Puigdorfila Vell a Representacions, Inversions i Administracions SA (REINA), per preu de 1.080.000.000 de pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Palma Gonzalo López-Fando Raynaud (íd., 3a).

D’ençà que REINA adquirí la finca, les cases es troben habitades per Manuel Lafuente i la seva família, inicialment com a posaders i ara en règim de lloguer.

Les cases se situen sobre una parcel·la que té una superfície de 14 quarterades.

 

Son Puigdorfila Nou

Son Puigdorfila Nou ocupa la meitat de llevant del rafal i confronta, a ponent, amb la via de cintura, que el separa de Son Puigdorfila Vell.

Tan bon punt l’antic rafal fou dividit en dues porcions, passà a esser arrendatari de Son Puigdorfila Nou l’amo en Nofre Tous Porcel, que fou succeït pel seu fill Damià Tous Guiscafré i, més endavant, pel cosí d’aquest, l’amo en Joan Tous Terrassa (Sabater, 1980: 23).

Com hem vist abans, aquesta porció del rafal se l’adjudicà Maria Juan Serra, filla de Vicenç Juan Ribas. Devers el 1906-07, Gabriel Juan Ribas féu bastir-hi de nova planta un edifici d’estil modernista, amb algunes dependències agropecuàries, per tal de proveir de cases aquesta part del rafal (RP6, 7.332, 3a; RP6, 11.757, 1a).

Maria Juan Serra es casà amb Tomàs Sastre Gamundí (†1964), amb qui tengué quatre fills: Josepa, Vicenç, Tomàs i Josep Maria Sastre Juan. Morí a Palma el 22 de gener de 1980, amb testament que havia ordenat el 13 d’agost de 1947 davant el notari de la ciutat Josep Vidal Busquets, en què nomenà hereu usufructuari el seu espòs, que li premorí, i hereus propietaris, els seus quatre fills, per iguals parts. L’herència comprenia, a més de Son Puigdorfila Nou, cinc propietats més, segons consta de l’escriptura atorgada, el 5 d’agost de 1982, davant el notari de la ciutat Florencio de Villanueva Echeverría (RP6, 27.825, 1a).

No obstant això, els hereus ja s’havien repartit els béns en escriptura de 14 de setembre de 1973 davant el dessusdit notari. Segons les operacions divisòries que practicaren, Son Puigdorfila Nou se l’adjudicaren de la següent manera: 70.645 m² per a Vicenç, bona part dels quals foren expropiats amb motiu de la construcció de la via de cintura; 64.245 m² per a Josepa; 95.362 m² per a Tomàs, que comprenien la part del torrent de Sant Magí, la Fontsanta i la placeta de toros; i 61.749 m² per a Josep Maria, el qual, a més, s’adjudicà una porció de terreny de 2.212 m² que comprenia estrictament les cases de Son Puigdorfila Nou (íd.; RP6, 11.757, 4a; RP6, 25.291, 1a).

El 3 de març de 2005, els germans Sastre Juan aportaren les seves porcions respectives, a excepció de la parcel·la amb les cases, a l’entitat Urbanización Son Fila 2005 SL, representada pel seu administrador únic, Mateu Bosch Sard, segons resulta de l’escriptura autoritzada pel notari de la ciutat Víctor Alonso-Cuevillas Sayrol (RP6, 27.827, 2a).

Dia primer d’agost de 2006, ens entrevistàrem amb Josep Maria Sastre Juan, qui, molt amablement, ens mostrà les cases de Son Puigdorfila Nou. Ens contà que estava previst que els terrenys de la finca fossin urbanitzats en un futur no gaire llunyà, llevat de la porció que enrevolta les cases, de la seva propietat.

Josep Maria Sastre Juan, mort el maig de 2008, era també propietari, entre d’altres, de Can Belloto, al carrer de Sant Feliu, i de Son Putxet, vora el cementeri de la Vileta. En aquesta finca, per cert, es conserven alguns detalls arquitectònics curiosos procedents de diversos llocs, com per exemple les arcades de la clastra i les 27 columnes i la capelleta que ornen el jardí, tot procedent de l’hort del desaparegut convent de Sant Domingo de Palma. També hi ha uns bancs de pedra de l’estació de Sóller del tren.

Pep Maria Sastre era farmacèutic de professió i tenia l’apotecaria al carrer d’Alfons el Magnànim.

 

______

1 Era costum que, el diumenge de l’Àngel, Gabriel Juan Ribas celebràs a l’esmentada plaça un pancaritat. En una ocasió, hi convidà els asilats del Benèfic Establiment de la Misericòrdia (Sabater, 1980: 25).


Son Puigdorfila Vell

Les cases de Son Puigdorfila Vell s’aixequen sobre una petita elevació del terreny, a la part de la Muntanya, des de la qual es divisa tota la badia de Palma.

Està configurada per una sèrie de nuclis, conformats en diferents èpoques. L’originari, del segle XVIII, és el que discorre entorn de la clastra, porticada a un dels seus costats per columnes toscanes, i se’n caracteritza per la senzillesa. Destaca la tafona, en molt mal estat de conservació, i l’antic vestíbul, cobert per volta d’aresta. La capella sembla del segle XIX i conserva un enteixinat de fusta.

L’altre nucli, finalitzat el 1897 i afegit a l’esmentat, és molt sumptuós i de grans proporcions. Actualment, és el cos principal de l’edifici. Té una alçada de planta i dos pisos, amb lògia i coberta plana de teula combinada amb terrat.

La resta de la possessió està configurada per les dependències d’usos rurals, entre les quals destaca la tafona.

El conjunt es compon de la casa principal, de 1.415 m²; dues dependències agropecuàries, de 149 m² i 43 m², respectivament; aparcament, de 54 m², i zona esportiva, amb piscina, de 84 m² (RP6, 29.602, 1a).

Segons la Revisió del Pla general d’ordenació urbana de 1985, de 1994, gaudeix d’un grau de protecció B, és a dir, d’una protecció estructural, que és la més baixa que atorga el Catàleg de Protecció d’Edificis de Palma.

 

Son Puigdorfila Nou

Edifici ubicat al que fins fa poc eren els afores de la ciutat, a la zona de les escoles. És un edifici modernista envoltat per un jardí tancat d’estil romàntic, de planta rectangular, amb estructura de parets mestres i alçada de tres pisos separats per línia d’imposta. La coberta és a quatre vessants. El seu volum cúbic es perllonga en la façana posterior, en un cos a nivell de la planta baixa, coronat per una terrassa que pertany al primer pis. La importància de la façana principal, simètrica, ve donada per un senzill balcó de ferro forjat a la part central del primer pis, i un sortit coronant la finestra, cobert de teula a tres vessants (CPE, Revisió PGOU 1985).

Pel que fa als interiors, cal destacar la decoració pictòrica de la sala bona, d’estil modernista; les parets presenten, a la part alta i a les voreres del sostre, diversos dibuixos emmarcats dins medallons, tot inserit dins una franja amb motius florals que s’entén al voltant de tota l’habitació. Els trespols conserven l’enrajolat antic, sovint coberts per estores. De les parets de tota la casa pengen quadres que representen paisatges i panoràmiques de les cases de Son Puigdorfila Nou; no hi falta tampoc el Mapa de Mallorca del cardenal Despuig de rigor, fotografies antigues de les cases i de la placeta de toros on es feien àpats de beneficència, i fins i tot un retall de diari amb la biografia de Pere d’Alcàntara Penya, com a prova de la relació d’amistat que tengué amb els Ribas.

La capella, a la qual es pot accedir tant des de l’interior com des de l’exterior, presenta un retaule procedent de Biniforani. No es tracta de l’antic retaule d’aqueixa possessió bunyolina, sinó d’un altre que s’hi col·locà més endavant, ja que l’original se l’endugué Joan March Ordinas. D’una de les parets penja el certificat de matrimoni entre Tomàs Sastre Gamundí i Maria Juan Serra, que s’hi casaren dia 5 de setembre de 1914; un dels testimonis, curiosament, fou l’enginyer de camins Bernat Calvet Girona.

Al bell mig de l’era, hi ha una pica procedent de la Fontsanta.

Segons la Revisió del Pla general d’ordenació urbana de 1985, de 1994, gaudeix d’un grau de protecció B, és a dir, d’una protecció estructural, que és la més baixa que atorga el Catàleg de Protecció d’Edificis de Palma.


 

 

 

 

Darrera actualització de diumenge, 9 de juny de 2013 09:41
 
Joomla Templates by Joomlashack