Son Bessó PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Bessó
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Son BessóL’abundant documentació sobre aquest antic rafal ens permet de remuntar-nos fins al segle XIV. El seu nom el devem a la família Salom, de malnom Bessó, que el tengué durant 59 anys. Entre les famílies que l’han posseït, sens dubte destaquen els Despuig, propietaris entre 1688-1896.


És situat al pla de Sant Llorenç, entre Son Pont de la Terra, Son Togores i el camí de Passatemps.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


L’abundant documentació de la Casa de l’Horta permet conèixer amb molt de detall l’evolució de la propietat de gairebé tots els rafals i possessions que tenien dret de percebre aigua de la font de la Vila. Lluís Ignasi Gomila Jaquotot i Sanxo, secretari d’aquella institució des de 1859, al seu Derechos sobre el agua de la fuente de la Villa en la Huerta de Palma, de 1868, diu que el dret d’aigua del rafal d’en Fiol, que era el nom amb què es coneixia antigament Son Bessó, apareix documentat des del segle XIV. Malgrat que la concessió no apareix registrada als llibres antics de l’arxiu de la Casa de l’Horta, sí que es documenta, a la concessió del 14 de juliol de 1353, el diàmetre del canó de Bernat Guillem, el qual el posseïa en temps de la reforma feta entre 1381-83 per Francesc de Sagarriga i de Vilariga, governador de Mallorca (1375-91). En aquella època, el canó de Bernat Guillem era de coure i era un poc més petit que el canó model de Sant Andreu i igual al de Robert de Sagranada (Gomila, 2000: 147).

Més endavant, tant el canó com el rafal d’en Fiol pertanyeren a N. Sardina, malgrat que no consta ni el títol ni l’època precisa de la seva possessió (íd.).

El 22 d’agost de 1478, Guillem Maiol vengué el rafal d’en Fiol a Bernat Moragues, segons escriptura continuada a l’escrivania de la Porció Temporal (íd.).

Mitjançant escriptura de 17 de setembre de 1523 continuada a la dessusdita escrivania, Lucrècia, viuda i hereva de Bernat Moragues, l’establí al conrador Antoni Salom, àlies Bessó, de qui prengué la denominació de Son Bessó, que ha perdurat fins als nostres dies (íd.).

Mitjançant escriptura de 6 d’abril de 1564 autoritzada pel notari Francesc Cruelles, Antoni Salom féu donació del rafal al seu fill Sebastià Salom, conrador (íd.).

El 1578, era valorat en 4.500 lliures, segons els Estims d’aquell any: «Lo rafal de Sebastià Salom, àls. Bassó, [valorat en] quatre mília y sinch-centes liures.» Confrontava amb Son Pont de la Terra, de Guillem Pont de la Terra, i Sant Llorenç, de Jordi Nunis de Santjoan (ARM, D-1251, f. 145).

No obstant aquesta informació, segons les notes recollides per Lluís I. Gomila, Sebastià Salom ja n’havia fet donació al seu fill Antoni Salom, conrador, dos anys abans, segons consta de l’escriptura de 20 de novembre de 1576 en poder del notari Martí Perelló (Gomila, 2000: 148).

El 5 de març de 1582, Antoni Salom i la seva esposa, Caterina, vengueren Son Bessó al mercader Jeroni Palou, a la seva esposa, Caterina, i al doctor en ambdós drets Miquel Palou, segons consta de l’escriptura continuada a la cúria de la Porció Temporal (íd.).

Un any després, el 25 de novembre de 1583, el vengueren al Magnífic Joanot Gual del Llorer i Cotoner, segons escriptura continuada a la dessusdita cúria. Confrontava amb el rafal de Guillem Pont de la Terra, la síquia major de la ciutat, el rafal dels hereus del Magnífic Mateu de Togores, el camí de Passatemps i el rafal de l’Il·lustre Miquel de Pacs, abans del Magnífic Ramon de Moià i Castell (íd.: 147-148).

Joanot Gual del Llorer i Cotoner fou enterrat el 19 de gener de 1594 al convent de Sant Domingo, de Palma, i fou succeït per la seva filla, Joana Gual del Llorer Fuster, que es casà, el 1580, amb el donzell Mateu Sanglada Miró i es formà, així, una línia dels Sanglada, els primogènits de la qual es cognomenaren Gual-Sanglada (BSAL, XVIII, 55; GEM, VI, 348).

Mitjançant escriptura de 14 de novembre de 1674 en poder del notari Miquel Ponç, Joanot Gual-Sanglada i Francesc Cotoner i d’Olesa arribaren a una concòrdia en virtut de la qual el primer transferiria al segon el rafal de Son Bessó (Gomila, 2000: 148).

Francesc Cotoner i d’Olesa (†1687), cavaller de l’orde de Santiago, era fill de Marc Antoni Cotoner i de Santmartí i d’Onòfria d’Olesa i de Campfullós, i germà dels grans mestres de Malta Rafel (†1663) i Nicolau Cotoner i d’Olesa (†1680). Es casà (1673) amb Magdalena Sureda de Vivot i de Santacília, filla de Francesc Sureda de Vivot (GEM, IV, 170-171).

El 1685, era valorat en 4.000 lliures, segons els Estims d’aquell any: «Lo rafal Son Bassó, de M.o Fran.ch Cotoner, del hàbit de Santiago, [valorat en] quatre mil lliuras.» Segons aquest document, Francesc Cotoner i d’Olesa era també propietari, al terme de la ciutat, de les possessions de Son Santacília, Moranta i Xorrigo (ARM, D-1253: f. 186-187v, 193v).

Fruit del matrimoni entre Francesc Cotoner i d’Olesa i Magdalena Sureda de Vivot i de Santacília, nasqueren almenys cinc fills, dels quals fou continuador de la casa el donzell Marc Antoni Cotoner i Sureda de Vivot (†1749). Una altra filla fou Joana, a la qual son pare li constituí en dot el rafal de Son Bessó amb instrument de dia primer de setembre de 1688 en poder del notari Joanot Garcia (GEM, IV, 171; Gomila, 2000: 148).

Joana Cotoner i Sureda de Vivot (†1754) es casà amb el botifler Joan Despuig i Martínez de Marcilla (1661-1746), II comte de Montenegro, IV comte de Montoro i cavaller de l’orde de Calatrava. Aquest matrimoni tengué diversos fills, entre els quals destaquen Nicolau, batliu de l’orde de Malta, mort el 1746; Llorenç, bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, mort el 1764, i Ramon Despuig Cotoner (1692-1772), botifler, III comte de Montenegro, V comte de Montoro i cavaller de l’orde de Calatrava (GEM, IV, 289).

Ramon Despuig Cotoner es casà amb Maria Dameto i Sureda de Santmartí. Fills seus foren Melciora, casada amb Francesc Cotoner i de Sales; Joan (1735-1813), IV comte de Montenegro, VI comte de Montoro i gran d’Espanya des de 1795, i el cardenal Antoni Despuig Dameto (1745-1813) (íd.).

Ramon Despuig Cotoner morí el 27 de març de 1772, amb testament que havia ordenat el 25 d’abril de 1766 davant el notari Josep Bernat, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Joan Despuig Dameto. L’inventari dels seus béns s’inicià el 13 d’abril de 1772, a instància i requisició del seu fill i hereu. Primerament, s’atrobaren en dita heretat unes cases, amb hort, sínia i dret d’aigua, on habitava el difunt, situades a la parròquia de Santa Creu, al carrer antigament dit dels Bastaixos, pel qual s’anava de l’església i placeta de Sant Feliu a la gabella de la sal vella (ARM, Prot. 2150, f. 1).

El 1773, Son Bessó el tenia en arrendament l’amo n’Antoni Cerdà, per ànnua mercè de 200 lliures, segons dades aportades per Josep Juan Vidal (1978: 416).

Joan Despuig Dameto es casà amb Elisabet Safortesa i Sureda, de qui nasqueren Ramon, V comte de Montenegro i VII de Montoro, Joan i Lluïsa Despuig Safortesa. Morí el 21 de setembre de 1813, amb testament que havia ordenat el 16 de juliol de 1786 davant el notari Mateu Alemany, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Ramon (GEM, IV, 289; Gomila, 2000: 149).

El 1817, Son Bessó tenia una superfície de 30 quarterades i era valorat en 10.000 lliures, segons el Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma: «S.r conde de Montenegro. Predio Son Basó, de 30 quarteradas, [valorat en] 10.000 [lliures].» Segons aquest document, Ramon Despuig Safortesa era també propietari de Son Puigdorfila, de 80 quarterades de superfície, valorada en 13.333 lliures (ARM, D-1525, f. 18v).

Segons l’Apeo, de 1818, tenia una superfície de 34 quarterades i era valorat en 9.930 lliures: «Ex.mo S.r conde de Montenegro. Son Basó, en San Jaime. Casa y 30 quarteradas de campo de regío de 3.a calidad, 7.930 libras. 4 quarteradas de regío de 2.a calidad con almendros e iguer.s, 2.000 libras.» Era també propietari de Son Puigdorfila, de 64 quarterades, valorada en 23.500 lliures (ARM, D-1530, f. 139).

Ramon Despuig Safortesa, mariscal de camp dels Exèrcits Nacionals, morí sense successió dia primer de desembre de 1848, amb testament que havia ordenat el 18 de juliol de 1843 en poder del notari Jaume Rosselló, en què nomenà hereu usufructuari el seu germà Joan, el qual morí l’11 d’agost de 1853 amb testament que havia ordenat el 12 d’abril de 1850 davant el notari Francesc Sanxo Pujol, en què nomenà hereva usufructuària la seva germana Lluïsa, VI comtessa de Montenegro i VIII comtessa de Montoro, morta el 1861, esposa del seu parent Josep Despuig Fortuny, un besnét de Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla, germà del II comte de Montenegro. Lluïsa i Josep tengueren diversos fills, dels quals cal recordar Tomàs, VII comte de Montenegro, IX comte de Montoro i vescomte de Montetrillo, i Llorenç Despuig Despuig, canonge i cavaller de l’orde de Malta i l’orde de Montesa (GEM, IV, 289; Gomila, 2000: 149).

El 1857, Lluïsa Despuig Safortesa, viuda de Josep Despuig Fortuny, donà en arrendament Son Bessó a Miquel Santandreu Mandilego i a la seva esposa, segons instrument conservat a l’arxiu particular de la família Togores.

Tomàs Despuig Despuig morí fadrí a Artà el 10 d’octubre de 1884, a l’edat de 67 anys, amb testament que havia ordenat el 5 de març de 1861 davant el notari de Palma Francesc Sanxo Pujol, en què nomenà hereva universal usufructuària sa mare, Lluïsa Despuig, i propietaris, els germans Llorenç (†1871) i Salvador Despuig Despuig (†1874), amb substitució a favor del seu nebot Ramon Despuig Fortuny, que fou qui finalment esdevengué hereu universal propietari. L’herència comprenia, endemés de Son Bessó, altres set finques, segons consta de l’escriptura de descripció de béns atorgada, el 4 de novembre de 1894, davant el notari de Palma Guillem Sanxo (RP7, 6.429, 2a).

En aquella època, Son Bessó tenia una superfície de 32 quarterades i era valorat en 60.200 pessetes. Confrontava, al nord, amb Son Pont de la Terra, d’Antoni Roses; al sud, amb terres de Vicenç Castelló; a l’est, amb el camí de Passatemps, i, a l’oest, amb Son Togores, dels hereus de Miquel Barbarín. Com a procedent de l’herència de Joan Despuig Safortesa, estava obligat als censos següents: 670 lliures 14 sous 1 diner a l’obra pia de Maria de Sales; 9 lliures a la confraria de Sant Pere i Sant Bernat; 6 lliures 3 sous a l’obra pia d’Onofre Safortesa; 4 lliures 16 sous al convent de Santa Clara; 120 lliures a Joan Barceló; 10 lliures 5 sous 7 diners a la confraria de Nostra Senyora dels Àngels; 2 lliures al convent dels Mínims de Palma; 3 lliures al convent de Santa Magdalena; 3 lliures a la casa de Sant Felip Neri; 9 lliures 17 sous 6 diners als aniversaris de la Seu; 4 sous als vuitens de la Seu; 1 lliura 14 sous a la reial capella de Santa Anna; 5 lliures 12 sous 9 diners a la parròquia de Puigpunyent; 2 lliures 16 sous al bisbe de Barcelona; 12 lliures al convent de Santa Caterina de Sena; 25 lliures a la Capella Música; 60 lliures per a la fundació d’una missa diària a la capella de la Puríssima de la Seu; 50 lliures per a la fundació de dues peces de drap burell per repartir als pobres de la parròquia de Santa Creu; 4 lliures 2 sous 6 diners per 18 bul·les de difunt que s’havien de comprar anualment; 120 lliures per a la despesa anual de la capella de la Puríssima de la Seu per un quinquenni i 10 lliures per 12 quartans d’oli a l’església de Puigpunyent (íd., 1a).

Ramon Despuig Fortuny, VIII comte de Montenegro, X comte de Montoro i cavaller de l’orde de Montesa, era fill de Llorenç Despuig Despuig i de Magdalena Fortuny Sureda (GEM, IV, 289).

Dia primer de setembre de 1896, Ramon Despuig Fortuny vengué Son Bessó al notari de Palma Rafel Togores Palou, per preu de 90.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada a Raixa davant el notari de Sóller Josep Llambies (RP7, 6.429, 6a).

En sessió extraordinària celebrada el 12 de juny de 1913, l’Ajuntament de Palma, representat pel seu batle i president, Felip Fuster de Puigdorfila i Vilallonga, decidí expropiar tots els drets d’aigua de la font de la Vila, amb la síquia i altres obres annexes, en virtut d’una llei aprovada el 22 de novembre de 1912, que declarava d’utilitat pública tota l’aigua procedent d’aquesta font. Rafel Togores Palou perdé, doncs, el seu dret de percebre quatre hores d’aigua cada 20 dies. Fou indemnitzat amb la quantitat de 15.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada, el 2 de maig de 1914, davant el notari de la ciutat Josep Alcover Maspons. Anys abans, el 2 desembre de 1900, l’Ajuntament ja havia inscrit en el registre de la propietat al seu favor la font i la síquia de la Vila (íd., 2a; Gomila, 2000: LVI).

Rafel Togores Palou es casà amb Dolors Billon Cocoví (†1913), amb qui tengué quatre fills: Antònia Maria, Carme, Adriana i Bernat Togores Billon. Morí viudo a Palma el 9 d’abril de 1923, a l’edat de 77 anys, amb testament que havia ordenat el 31 de desembre de 1907 davant ell mateix, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Bernat, el qual inscrigué Son Bessó al seu favor, segons resulta de l’escriptura de manifestació de béns de 17 de juliol de 1923 autoritzada pel notari de la ciutat Josep Socies Gradolí (RP7, 6.429, 9a).

El 15 de setembre de 1942, Bernat Togores Billon (†1942) vengué la nua propietat de Son Bessó, tot reservant-se’n l’usdefruit per a ell i per a la seva esposa, Rosa Canals Suau (†1962), en unió d’altres dues finques, als seus fills Maria, Bernat i Carme Togores Canals, per preu total de 192.000 pessetes, segons resulta de l’escriptura autoritzada pel notari de la ciutat Joan Alemany Valent (íd., 10a-12a).

Mitjançant escriptura de 28 de desembre de 1962 en poder del notari de la ciutat Florencio de Villanueva Echeverría, els germans Togores Canals cessaren en la proindivisió dels béns que posseïen de l’herència de son pare i adjudicaren Son Bessó, valorat en 400.000 pessetes, a Bernat. Segons aquesta escriptura, anava annexa a la finca una parcel·la de 12 destres de Son Pont de la Terra on hi havia un safareig (íd., 13a).

En el decenni de 1970, s’inicià la parcel·lació del rafal, amb la venda de porcions d’una superfície aproximada de 2.500 m² cadascuna (íd.).

El 2013, tenia una superfície de 22 quarterades, tres quartons, dos horts i dos destres, segons les dades cadastrals de la finca.


El conjunt està format per una sèrie de cossos de diverses alçades i volums i diferents èpoques de construcció.

La casa principal, del segle XVIII, se situa a l’extrem de ponent. És de planta rectangular, amb parets mestres de pedra en verd i cantons i obertures de pedra de marès. La coberta és de teulada a dos vessants amb teula àrab. Presenta dues plantes d’alçat: planta baixa i pis. L’aiguavés de ponent mostra tres crugies, amb una finestra atrompetada a cadascuna, a l’alçada de la planta baixa. La part de migjorn d’aquest aiguavés, al primer pis, ha estat transformada parcialment en terrassa. L’aiguavés de llevant és el que respecta millor la construcció original.

Més a llevant, hi ha dos cossos disposats en forma d’L, dels segles XIX-XX, amb les parets mestres de pedra de marès. Un d’un aiguavés i l’altre de dos. Una dependència auxiliar d’una sola planta d’alçat, allargassada, tanca l’L pel costat de llevant i forma una mena de clastra-jardí oberta per migjorn. A darrere, per tramuntana, se li adossa una vaqueria que manca d’interès arquitectònic.

En general, es tracta d’un conjunt que encara conserva l’aspecte rústic. Malgrat això, les cases han patit algunes transformacions que han desfigurat el nucli primitiu.

La descripció del conjunt s’ha vist condicionada per la impossibilitat d’accedir-hi, ja que no ens hi ha estat permesa l’entrada. Caldria realitzar una inspecció ocular més detallada per comprovar si hi ha cap element arquitectònic rellevant.


 

 

 

 

Darrera actualització de dimecres, 22 de gener de 2014 19:32
 
Joomla Templates by Joomlashack