Bunyolí - Notes històriques PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Bunyolí
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

L’actual possessió de Bunyolí era el centre de la baronia del mateix nom, que comprenia territoris a Esporles, Superna, Bunyola i Marratxí. La baronia es fundà el 1232, tres anys després de la conquesta. Ramon Saclusa, un noble català, cavaller del rei Jaume I, en fou el primer senyor.

El 24 de març de 1300, li foren atorgades a Guillem de Saragossa les aigües sobrants de Bunyolí. Dos anys més tard, el 1302, Arnau Humbert, batle reial, atorgà a Guillem de Saragossa permís per poder regar amb aquestes aigües l’alqueria que tenia vora el monestir de la Real (Albertí i Rosselló, 1996: 145).

El 21 de juny de 1337, l’honrat Humbert Desfonollar presentà una suplicació al rei dient que ell tenia plenària jurisdicció a l’alqueria de Bunyolí. El rei comanà al veguer de fora que fes j ustícia en una causa civil que es manava per raó de fites entre Antoni Ramis i Ferrer Descanar, que tenien possessions a l’alqueria de Bunyolí. Aquest fet perjudicava la jurisdicció civil de dit senyor (1996: 147).

El 1406, n’eren propietaris els fills i hereus del difunt Humbert Desfonollar. Segons un document de 6 d’abril d’aquell any, la baronia no tenia obligació de fer cavall armat (1996: 175).

El 7 de juliol de 1406, Ramon de Torrella, senyor de la baronia de Bunyolí i espòs d’Elionor, hereva del noble Humbert Desfonollar, capbrevà en poder del notari Mateu Lloscos. El 28 de febrer de 1421, ho féu Elionor, ja viuda del cavaller Ramon de Torrella (1996: 175, 177).

El 1429, la baronia de Bunyolí —afrontada amb l’alqueria d’Humbert Desfonollar dita Bunyolí, el rafal Cabiscol, l’alqueria de Guillem de Tagamanent dita Grau i l’alqueria de Bartomeu Sala— pertanyia a Gregori Burgues, cavaller (1996: 178).

El 1444, el senyor de la baronia de Bunyolí era Llàtzer de Lloscos (1996: 100).

El 4 de febrer 1453, el cavaller Gabriel de Lloscos, tutor testamentari de Jaume Joan de Lloscos, fill i hereu de Llàtzer de Lloscos, l’adquirí per 3.250 lliures, segons acta davant el notari Jaume de Campfullós (1996: 231).

El 8 de juliol de 1455, el rei Alfons confirmà la baronia de Bunyolí a Miquel de Pacs. Aquest l’aconseguí per part de la seva esposa, Elionor de Lloscos, germana de Jaume Joan de Lloscos (1996: 100, 187).

El 14 i el 24 de setembre de 1481, Miquel de Pacs, senyor de la baronia de Bunyolí, es queixà al rei dient que molts dels seus emfiteutes no li pagaven lluïsmes i altres drets quan feien alienacions de terres (1996: 205).

El 1501, Miquel de Pacs llogà a Pere Sala dos molins fariners que tenia a la baronia de Bunyolí (1996: 212).

El 5 d’agost de 1505, Miquel de Pacs féu inventari de l’heretat de Bunyolí: «La baronia de Bolony [sic], hon anà personalment lo notari devall scrit, ab los térmens, terres, alous, cases y rafals de aquella y aquella encorporats per lo dit mon avi, com són la possessió anomenada d’en Galiana, d’en Moscaroles e lo rafal de Camals [sic, per Comals] [...] En lo casat de la qual baronia y possessió de Bolony atrobí [...]» A continuació, s’esmenten les diverses dependències que componien el conjunt, com ara el «manjador o sala», la «cuyna descuberta», la cambra de la torre, la cambra gran, «la casa nova qui trau finestra dins la tafona», «lo celler», el «celleret», la «casa del maioral», la tafona i la «casa del molí de aygua». A més d’inventariar el bestiar de feina i els censals de la baronia, també s’hi fa referència als captius que es trobaven a la possessió (1996: 213).

El 8 de novembre de 1516, Mateu de Pacs confessà tenir la baronia de Bunyolí, amb les alqueries incorporades: l’alqueria de Comals i l’alqueria que fou de Joan Galiana (1996: 231).

El 3 de març de 1525, Joan Seguí, com a procurador d’Elionor, viuda de Mateu de Pacs, elaborà inventari de la baronia de Bunyolí: «E primo atrobam la baronia de Bunyolí, scituada en lo terma de Sporlas, tingude en alou propri sots cens del senyor rey ensemps ab tres possessions contigües dites Cererols, Galiana y Son Moscarolas [...]» S’hi esmenten el «seller», el «selleret», la «botiga del forment», la «case dels catius», la «case dels misatges», «la stabla», la tafona, «la case del molí de molra olives ab aygua» i la sala (1996: 242).

El 1578, n’era propietari Pere de Pacs i de Pacs i era valorada en 36.000 lliures, segons els Estims d’aquell any; aquesta n’és la ressenya: «La possessió de mossèn Pe. Pachs dita Bunyolí, ab la baronia o cavalleria, ab totes ses pertinènties, [valorada en] trenta-sis mília liures.» Pere de Pacs tenia la casa pairal a la parròquia de Santa Creu, a l’illa de la font de Santa Creu, i era valorada en 400 lliures. A més a més, tenia botiga a la parròquia de Santa Eulàlia, a l’illa del gerrer Miquel Salvador, on feien els albarans de la molitja, valorada en 50 lliures. Aquest document parla de propietats lligades a diversos membres de la família. Així, Miquel de Pacs era propietari de Son Pacs, al camí de Sóller; Pere de Pacs, de Felanitx, tenia un rafal prop de Son Roca i Son Ximelis, i Albert de Pacs, un altre rafal prop de Son Cigala, dels frares de Sant Domingo (ARM, D-1251: f. 145, 148, 149, 151).

El 1583, Pere de Pacs i de Pacs, senyor de la baronia de Bunyolí, volgué demostrar que sempre havia tengut jurisdicció a la baronia (1996: 305).

El 9 d’octubre de 1600, el notari Pau Ribes féu inventari de la possessió de Bunyolí, de Pere de Pacs i de Pacs, que fou procurador reial del Regne de Mallorca: «Ítem, atrobam en dita heretat una possessió dita la baronia de Bunyolí, ab sos rafals contiguos, scituada al terme y parròchia de Sporles […] Confrontades la dita possessió y rafals de una part ab la possessió dita Son Gual de Pocafarina; y de part altre ab la possessió de Sarrià, dels senyor Pere Lluís Berard; y de part altre ab la posessió de Son Spanyol, que vuy és de Bartomeu Gallard; y de la matexa part ab les possessions de Sobremunt, que són dels Arbossos; y de part altre ab Son Cotoner, que és del senyor Pere Lluís Cotoner, y ab posessió dels hereus del senyor Nicolau Quint y Valls, los quals rafals se diuen Cornals [sic per Comals] y Galiana, Moscaroles y Son Tries [...] lo dit rafal dit Son Tries està arrendat, la conró tan solament ab les garrovas de dit rafal sens la oliva, a Thoni Tomàs, per 20 lliures quiscun any [...] en lo rafal de Galiana atrobàrem unes cases a hont stan les dones per cullir la oliva y en aquelles ses lliteras per dormir les dones y cossis y llibrells per la negosiatió y servey de dites dones que cullen.» Pel que fa a les cases de Bunyolí, s’hi esmenten, entre d’altres, la botiga de l’oli, la tafona, el celler, la sala del forment i la capella. Hi havia «355 bèstias de llana […] las restants són en la muntanya de Bendinat ab dos pastors que a respecte de las olivas són tretes de Bunyolí com se és acostumat sempre». Conclou el document dient que eren «a delmari de dita baronia les possessions dels senyors Hyeroni Sales, de Marretxí; portió de la possessió de la Torre, de mi. Pere Vivot […] la possessió de Bartomeu Gallard dit el Canyar, que era del senyor Spanyol; la possessió de Son Cotoner dita la Casa Nova, que és del senyor Pere Lluís Cotoner […] y part de la possessió de Son Gual de Pocafarina que.s diu lo Colomer. Pere de Pacs tenia, a Ciutat, una casa situada davant l’església de Sant Feliu, al carrer que passa al Born. També tenia la possessió de la Torre (Felanitx) i dos rafals al terme de Ciutat (1996: 347-354).

Pere de Pacs i de Pacs, baró de Bunyolí i senyor de l’honor de Felanitx, es casà amb Caterina Burgues i de Pacs, successora de Francesc Burgues Doms, que morí sense deixar descendència de la seva esposa, la noble catalana Joana d’Erill-Orcau i de Requesens. La pubila d’aquell matrimoni, Elisabet de Pacs i Burgues, heretà les baronies de Vallmoll, Olocau, Navata, Bunyolí i Felanitx i es casà amb Bernat de Boixadors i d’Erill-Orcau, primer comte de Savallà. Aquest títol li fou atorgat a Tarragona per Felip III d’Espanya el 18 de juliol de 1599 (Baig, 1996: 327; GEC, III, 673; GEM, II, 290).

El 1633, l’arquitecte i escultor Jaume Blanquer (†1636) aixecà un detallat plànol de la finca, titulat «Descripció de la Heretat y Baronia de Buñyolí y dels Alous y Delmaris de la dita Baronia, del Egregi compte de Çavellà, fet per orde del D. Rafel Ribelles, Procurador General de la Egrègia Señora Dona Isabel de Boxados y Rocabertí, comptesa de Çavellà. Per Iaume Blanquer, Architecto de Mall., en lo any de 1633» (ARM, Plànol de Bunyolí).

La senyora Isabel de Boixadors i Rocabertí a què fa referència el plànol és, realment, la ja referida Elisabet de Pacs i Burgues, i hi apareix documentada així per raó del seu matrimoni.

El 1638, apareixen documentats els molins d’en Picornell, situats dins la possessió de Bunyolí. Eren dos molins d’aigua fariners, que tenien casa, hort, sementers i tanques. Prengueren el nom del moliner Antoni Picornell, que en fou arrendatari entre 1638-40. Feien una renda anual de 160 lliures, tres dotzenes de carabasses, tres parades de cebes i tres dotzenes de melons i tenien l’obligació de moldre de franc per a la possessió de Bunyolí (GEM, XIII, 127).

El mateix any, es documenta la vinya de Bunyolí, arrendada a part de la possessió, tot i que n’era pertinença. Feia una renda anual de 120 lliures, 12 dotzenes de codonys, dues dotzenes de carabasses, dues parades de cebes, quatre dotzenes de taronges seques, dues dotzenes de taronges de sant Jeroni i quatre dotzenes de taronges dolces. La possessió de Bunyolí li lliurava anualment 10 quintars de garroves, una mesura d’oli i un terç de fems, i li donava, cada setmana, un dia d’aigua, generalment el dilluns (GEM, XVIII, 200-201).

Fruit del matrimoni entre Bernat de Boixadors i d’Erill-Orcau (†1616) i d’Elisabet de Pacs i Burgues nasqueren Joan, segon comte de Savallà, i Maria de Boixadors i de Pacs, casada amb el seu cosí Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera, baró de Pau (GEC, III, 673).

Joan de Boixadors i de Pacs (†1624) es casà amb Elisabet de Rocabertí i de Pacs, germana de Francesc Jofre de Rocabertí, primer comte de Peralada, i filla de Francesc Dalmau de Rocabertí (†1592), vescomte de Rocabertí, i de Praxedis de Pacs i Burgues. Fruit d’aquell matrimoni nasqueren Bernat, religiós conegut amb el nom de fra Antoni de Vallmoll; Francesc, tercer comte de Savallà; Joan, quart comte de Savallà, Caterina i Margalida (GEC, III, 673).

Per la mort sense successió de Francesc de Boixadors i de Rocabertí (†1643), casat amb Maria de Blanes, el successor fou el seu germà Joan, casat en primeres núpcies amb Esclarmunda de Rocabertí (†1667) i en segones, amb Teresa de Pinós (†1726). Fruit del seu primer matrimoni nasqué una única filla, Teresa de Boixadors i de Rocabertí, casada amb Martí Onofre de Rocabertí, segon marquès d’Anglesola i quart comte de Peralada. Del segon, nasqueren Joan Antoni, cinquè comte de Savallà, i Maria Engràcia de Boixadors i de Pinós, casada amb Juan Pardo de la Casta Cabanillas (GEC, III, 673).

El 1677, era valorada en 55.000 lliures, segons el Llibre dels Estims de Spol·las; aquesta n’és la ressenya: «La possessió dita Buñolí, ab totas ses pertinèntias, ço és, casas, hort, olivar, camp y garriga, de la egrègia condessa de Sevellà [...] 55.000 Ls» (ARM, D-1121, f. 89v).

El 1685, la possessió i la cavalleria de Bunyolí pertanyien a Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós i eren valorades en 27.000 i 10.000 lliures, respectivament, segons els Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «Poss.ó dita Buñolí, del egregio conde de Sevellà, en alou propri, vint-y-set mília lliuras. Emés, dit egregio conde de Sevellà, per la cavallaria de Buñolí, deu mília lliuras» (ARM, D-1254, f. 1265v).

Dia primer de novembre de 1691, el clergue barceloní Francesc Moles, com a procurador general de l’egrègia Teresa de Pinós, comtessa de Savallà, viuda de Joan de Boixadors i de Rocabertí, arrendà davant el notari Valentí Terrers els molins d’aigua fariners dits de Bunyolí a Jaume Pellisser, agricultor del terme de Ciutat, amb l’hort situat davant el molí de Dalt fins a la síquia d’aigua que passava a la tanca Gran, per temps de dos anys i ànnua mercè de 48 lliures, amb una sèrie de pactes i condicions. L’arrendador era obligat a moldre de franc i sense interès tot el blat i altres grans que s’haguessin de menester per a la casa de Bunyolí. No podia prendre l’aigua per moldre el molí d’oli ni impedir el reg dels sembrats i horts de la possessió, sempre i quan hi aparegués el majoral (ARM, Prot. T-999, f. 263-268).

Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós (1672-1745) fou setè comte de Peralada, cinquè marquès d’Anglesola, vescomte de Rocabertí i baró de Vallmoll. Pel seu partidisme maulet, l’arxiduc Carles li atorgà (1705) el títol de gran d’Espanya, però no fou revalidat després de la guerra de Successió. El 1706, participà en la defensa de Barcelona contra el setge borbònic. Entre 1706-09, fou governador de Mallorca i en foragità els partidaris de Felip V. Fou (1729-40) president del Consell de Flandes a Àustria fins a la mort (1740) de l’emperador, i després passà a Itàlia.

Es casà (1699) en primeres núpcies amb Dionísia Sureda de Santmartí i Safortesa, amb qui tengué nombrosa successió: Maria Teresa (†1759), casada amb Francesc de Sentmenat i d’Agulló; Maria Gràcia, casada amb el marquès de Santa Maria de Barberà; Carles; Bernat Antoni, sisè comte de Savallà; Joana (†1716); Francesc (†1713); Tomàs (†1707); Josep (†1782), casat amb Joana de Verí; Maria Antònia (†1776); Joan Tomàs (1703-1780), Joan Francesc i Josepa, casada amb Francesc de Lanuza Gilabert. En segones núpcies es casà amb Francisca Xaviera von Berg (GEC, III, 673).

El 25 de novembre de 1696, el doctor en ambdós drets Pau Vallbona, com a procurador general de Teresa de Pinós, comtessa de Savallà, manà construir a l’honor mestre Joan Tomàs, picapedrer ciutadà, unes cases noves per a la possessió de Bunyolí, segons resulta de l’acta signada davant el notari Valentí Terrers; el contracte estipulava que el treball seria a escarada i per un import de 640 lliures. En agraïment a la bona feina feta, la comtessa li donà 100 lliures més «per effecte de la feina y obras ha fetas més de lo que tenia obligatió [...] a saber és, haver fet las voltas dels quatre estudis, q.e havian de ser terraplens, y a la vola de la teulada, que havia de ser de lleñyam, y la ha feta de mitjans; com y també, haver fet las parets del dit casal, o casat, de major gruix del que tenia obligatió [...]» Sembla que les obres conclogueren el 1698, que és la data que apareix a l’escut de Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós, situat a la façana principal. Tanmateix, l’acta de finalització d’obra no s’atorgà fins dia 22 de febrer de 1699, davant el mateix notari. Tot sembla indicar que les cases noves les manà construir Teresa de Pinós per commemorar el matrimoni (1699) del seu fill, Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós, amb Dionísia Sureda de Santmartí i Safortesa (ARM, Prot. T-1.001, f. 45v i s.).

Diu Pere de Montaner Alonso que els quarters d’aquest escut estan «increïblement mal distribuïts a l’època del mateix comte. [...] Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós era un noble català que es firmava Pacs-Boixadors només a Mallorca, perquè hi era baró de Bunyolí, fideïcomís dels Pacs. Havia heretat el feu via la seva besàvia paterno-paterna Elisabet de Pacs i de Pacs. A l’escut de Bunyolí apareixen els quarters Boixadors / Rocabertí / Burgues / Pacs, amb escussó de Pinós [el Burgues és un quarter que li corresponia via Pacs]. És un autèntic disbarat. Haurien d’esser: Boixadors / Pinós / Rocabertí / Perapertusa, amb escussó de Pacs. [...] Per cert, qui li havia de dir que, després de fer esculpir aquest escut commemorant la seva reforma de les cases de Bunyolí, ell, que per efectes de la política serà virrei-conqueridor de Mallorca en nom de l’Arxiduc Pretenent, acabaria morint exiliat a Gènova sense mai pus haver tornat a Bunyolí (1745)».

El 2 de febrer de 1705, Pau Vallbona, procurador de la comtessa de Savallà, féu una provisió sobre les millores fetes a la possessió de Bunyolí. Es tracta d’una sèrie llarga de qüestions a demanar als diversos testimonis amb l’objectiu d’aclarir quan es feren les diverses obres de millora de la possessió. Gràcies a aquest document, aportat pel doctor Joan Miralles i Monserrat, coneixem alguns detalls més de la possessió, de les obres que s’hi feren i d’aquelles previstes per al futur. S’hi esmenta, per exemple, la síquia de la font Gran —que conduïa l’aigua als molins fariners i al trull de moldre l’oliva—, feta de pedra i mescla i empedrat davall amb quatre pams de buit, coberta de volta de pedra viva. També s’hi documenta la calçada de Galiana, que conduïa l’aigua de la possessió del Canyar a la casa de Bunyolí, feta amb braceres de mescla i eixalbades de trespol. El molí d’Amunt, amb la seva síquia de pedra i mescla de dins l’hortet per conduir l’aigua per regar la tanca de la Fonteta i part de la tanca Gran. La boval de les egües, rodada de menjadores amb tres columnes al mig de pedra del Coll d’en Rabassa. La cotxeria de devora la boval, amb una establa al capdavall, «la qual cotxeria servex pera retirar los carros y alguns lleñams». El corral de les ovelles «pera tenir aquellas retirades, per no hever-hi llochs de pleta en dita possessió de Bunyolí, y també matex per fer més fems». La clastra fou empedrada «encallat de mescla». Estava previst fer tres quintars nous de pedra viva per a les bigues de la tafona, a més de dos cups de pedra viva de Binissalem amb mitger al mig de tenor de 200 somades. L’esportinador de la tafona, fet d’una peça de pedra viva de Binissalem, tenia 14 pams i un quart de llargària i nou pams d’amplària. Damunt la botiga de l’oli, hi havia un estudi amb terrat i alcova, «qui servex per el religiós qui va a dir missa a l’oratori de dita possessió». Finalment, s’hi esmenta l’hort de la Capella, dit també l’hort de Mi Senyora, amb el seu brollador de pedra de jaspi al bell mig «per adorno del dit hort» (Miralles, 2006: 298-300).

El 18 d’octubre de 1722, Miquel Torres, Antoni Torres, Joan Font, Jaume Pellisser de Jaume, Bartomeu Ponç i Pere Josep Ponç, dels Establiments del terme de la vila d’Esporles, signaren una acta davant el notari Martí Serra Barceló segons la qual nomenaven procurador seu Jaume Pellisser, majoral de Bunyolí, perquè en nom d’ells pogués cobrar tot el que se’ls estava devent per feines que havien fet a la possessió (ARM, Prot. S-1887, f. 208r-208v).

El successor de Joan Antoni de Pacs-Boixadors i de Pinós fou el seu fill Bernat Antoni de Boixadors i Sureda de Santmartí (†1755), sisè comte de Savallà, vuitè comte de Peralada, marquès d’Anglesola, vescomte de Rocabertí, baró de Vallmoll i gran d’Espanya, casat amb Cecilia Faustina Chaves (†1748), de qui nasqué el seu successor, Ferran Felip Basili de Boixadors i Chaves, que ja apareix com a propietari de Bunyolí el 1757, segons es documenta a l’Escrivania de Cartes Reials de 1756-62 (ARM, ECR-0574, f. 62; GEC, III, 673).

Ferran Felip Basili de Boixadors i Chaves (1745-1805) fou setè comte de Savallà, novè comte de Peralada, vescomte de Rocabertí, marquès d’Anglesola, senyor de Requesens i de les baronies de Vallmoll, Navata, Vilademuls, Sant Llorenç de la Muga, Llers, Terrades, Darnius, Santa Leocàdia d’Esterri i de les viles del Madejal i Castroverde, jutge conservador perpetu de la Universitat de Salamanca, gran d’Espanya i gentilhome de càmera amb exercici de Sa Majestat. Es casà (1769) a Madrid amb Teresa María de Palafox Centurión (†1784), viuda en primeres núpcies de Nicolás María Ibáñez de Segovia y Ruiz de Alarcón, filla de Juan José de Palafox y Centurión (GEC, III, 673).

El 1773, l’arrendatari de Bunyolí era Gabriel Sanxo, segons dades aportades per Josep Juan Vidal. Aquell any, la collita fou de 322 quarteres de blat, 55 d’ordi i 92 de civada. La possessió formava part de la vila d’Esporles (1978: 399).

La possessió apareix documentada al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Sarrià, Establiments, Son Gual, Son Cotoneret i el Canyar.

El 1785, el monestir de la Real devia 385 lliures al comte de Savallà per les pastures de Bunyolí, segons es documenta al Llibre de càrrech y data del arrendament del predio la Real (ARM, AA-517: f. 6, 11).

Per la mort sense successió de Ferran Felip Basili de Boixadors i Chaves, fou succeït per Joana de Rocabertí-Boixadors i Cotoner (†1862), vuitena comtessa de Savallà, desena comtessa de Peralada, marquesa d’Anglesola, vescomtessa de Rocabertí i baronessa de Vallmoll, filla de Joan Antoni de Boixadors i de Verí i de Maria Teresa Cotoner Despuig i neboda-segona de Ferran Felip Basili de Boixadors i Chaves. No obstant això, és sa mare, Maria Teresa Cotoner Despuig, qui apareix com a propietària de Bunyolí al Cuaderno general de riqueza de que trata el artículo 81 del plan administrativo decretado por las Cortes en 29 de junio de 1821 (ARM, D-1295; GEC, III, 673).

Joana de Rocabertí-Boixadors i Cotoner es casà (1801) amb Antoni Maria Dameto i Crespí de Valldaura, fill de Francesc Dameto Despuig (1748-1828) i de Concepció Crespí de Valldaura i Lezquina, el qual canvià el llinatge en casar-se i adoptà com a propi el de Rocabertí i fundà així la casa Rocabertí-Dameto. Antoni Maria fou un distingit diplomàtic i morí el 1825 sense haver tengut ocasió de succeir son pare en el marquesat de Bellpuig. Fills seus foren Francesc Xavier (†1875), casat amb Margalida de Verí i de Sales; Antoni Maria (1807-1875), casat amb Dionísia de Verí i de Sales; Josep, Joan i Ignasi. La família continuà a través del primogènit, Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors, VIII marquès de Bellpuig i d’Anglesola, XI comte de Peralada i IX de Savallà, vescomte de Rocabertí, baró de Requesens i gran d’Espanya (GEC, III, 673; GEM, IV, 237; GEM, XIV, 335; RP6, 52, 1a).

El 1854, Bunyolí era d’Aina de Pacs-Boixadors i Cotoner, casada (1814) amb Joan Miquel Sureda Verí (1778-1836), IV marquès de Vivot, amb qui tengué dos fills: Joan i Josep Sureda Boixadors.

El 8 de febrer de 1859, Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors interposà demanda davant el jutjat de primera instància del districte de la Seu contra la seva tia, Aina de Pacs-Boixadors i Cotoner, reclamant el lliurament dels béns que formaven els vincles fundats per Hug de Pacs al seu darrer i vàlid testament atorgat dia primer d’agost de 1447. Per sentències de 17 de gener de 1860 i 15 d’octubre de 1860, l’excel·lentíssima marquesa de Vivot fou condemnada a lliurar al marquès de Bellpuig, en el termini de 15 dies, tots els béns pertanyents a dits vincles, en virtut de possessori que de Bunyolí i d’altres finques li donà a Francesc Xavier, el 18 de desembre de 1860, el jutge de primera instància del districte de la Seu i segons consta de la sol·licitud signada, el 23 de juny de 1869, pel notari Francesc Sanxo Pujol (RP2, 178, 1a).

En aquella època, Bunyolí tenia una superfície de 529 quarterades, un quartó i un hort. Comprenia casa rústica i urbana, dos molins d’aigua (dels quals només un corrent i molent), una caseta per estotjar-hi palla i garroves, una altra casa dita Galiana que servia de sestador, tafona i molí d’oli amb quatre bigues, celler i trull. Confrontava, al nord, amb Sarrià i Son Llebrés, d’Antoni Llebrés d’Armengol i Sales, i el Canyar, de Manuela Gallard del Canyar i Ceruti; al sud, amb diverses terres d’hereus de Miquel Bauçà, Magdalena Serra, Miquel Ribes, Antoni Calafell, Ignasi Perelló i Antoni Palou i amb les possessions de Son Cotoner d’Avall, de Nicolau Brondo, i de Son Quint, de Josep Quint-Safortesa i de Togores; a l’est, amb Son Gual, d’Adolf Rotten i de Guzmán, marquès de Campofranco, i amb diverses terres de Joan Joan, Gaspar Bonet, Bartomeu Vallespir, Pere de sa Polla i Miquel Palmer Pons, i, a l’oest, amb Can Manent, de Nicolau Roca. Era valorada en 120.000 escuts i era tenguda en alou i domini directe de la baronia de Bunyolí, de Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors (íd.).

Segons dades aportades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, publicades (1865) a la seva obra Die Balearen, Bunyolí tenia una superfície de 529 quarterades i era la segona possessió més extensa de l’aleshores existent terme municipal d’Establiments, que s’havia independitzat d’Esporles i encara no pertanyia a Ciutat (Habsburg-Lorena, 1991: V, 42).

Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors, com a primogènit, succeí al fideïcomís que fundà Hug de Pacs en el seu testament, ordenat dia primer d’agost de 1447, i es convertí en un dels grans propietaris de terra a Mallorca. Tenia, entre d’altres, Morell, l’Ametlerar i les Pastores (Artà); Santa Ponça (Calvià); Bunyolí (Establiments); Son Armadans, Son Espanyol i Son Santjoan (Palma) i Son Torrella (Santa Maria del Camí). Durant el Sexenni Revolucionari anà a París i, amb el seu germà Joan, donà suport a la causa carlista (GEM, IV, 237; GEM, XIV, 335; RP1, 178, 1a).

Fruit del seu matrimoni amb Margalida de Verí i de Sales nasqueren Antoni Maria (†1887), Tomàs (†1898) i Joana Adelaida (†1899), els quals tenien la residència habitual a París, ciutat a la qual se n’anaren amb son pare durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874), tot i que també residiren temporades a Mallorca, a Barcelona i a altres indrets, ja que viatjaven sovint, fins que finalment, a la mort de son pare, s’instal·laren de forma permanent a Peralada, centre dels dominis familiars a l’Alt Empordà (Girona) (GEM, IV, 237; RP1, 2.723; www.viquipedia.cat). Francesc Xavier morí sense testar a París el 26 de març de 1875. Segons l’expedient d’ab intestato publicat el 22 de juny de 1875 pel jutjat de primera instància de Figueres, fou declarat únic i universal hereu el seu fill Tomàs de Rocabertí-Dameto i de Verí, segons consta de l’escriptura atorgada, el 28 d’agost de 1875, davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo. L’herència comprenia, a més de Bunyolí, diversos censos i finques d’Inca i de Manacor i 20 finques situades a Ciutat (RP2, 178, 2a).

Tomàs de Rocabertí-Dameto i de Verí morí el 29 de gener de 1898, a l’edat de 57 anys, amb testament que havia ordenat tres dies abans davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, en què, després de declarar no tenir hereus forçosos, nomenà hereva universal propietària la seva germana, Joana Adelaida, casada (1856) amb Ramon Despuig i Fortuny, segons consta de l’escriptura atorgada, el 24 de novembre de 1898, davant el mateix notari. L’herència comprenia, a més de Bunyolí, 20 possessions més i un crèdit (íd., 3a).

Joana Adelaida (1838-1899) no tengué successió del seu espòs, Ramon Despuig i Fortuny, VIII comte de Montenegro i X de Montoro. Morta sobtadament el 29 de juny de 1899 al castell de Requesens (La Jonquera, Girona), en circumstàncies mai no aclarides, després d’un sorollós plet els títols passaren al seu cosí Joan Miquel Sureda i de Verí, VI marquès de Vivot, i als seus descendents i hereus: els Fortuny (1912) i els Montaner (1973). Pel que fa al patrimoni, passà als nebots del seu espòs: Ferran Trullols i Despuig, marquès de la Torre, i Josep Despuig i González de Valbuena, segons disposava el testament que ordenà Joana Adelaida el 3 de juliol de 1896 davant el notari de Ciutat Francesc de Paula Massanet. Segons la descripció de béns, signada pels hereus a Ciutat el 26 de gener de 1900, a més de Bunyolí, hi havia 29 finques més (íd., 4a; www.viquipedia.cat).

Mitjançant escriptura atorgada el 2 d’octubre de 1901 davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, Ferran Trullols i Despuig i Josep Despuig i González de Valbuena procediren a la partició de béns que comprenia l’herència. Bunyolí se l’adjudicà Ferran Trullols i Despuig, marquès de la Torre (RP2, 178, 5a).

El 26 d’agost de 1918, Ferran Trullols i Despuig vengué Bunyolí al comerciant alcudienc Antoni Ques Ventayol, per preu de 158.000 pessetes, segons consta de l’escriptura de compravenda atorgada davant el notari de Ciutat Josep Socies (íd., 10a).

Antoni Ques Ventayol, Torró Gros, es casà amb Antònia Ventayol Vives, amb qui tengué cinc fills: Antoni Maria, Jaume, Antònia, Catalina i Francesc Ques Ventayol. Morí a Alcúdia el 24 de maig de 1925, amb testament que havia ordenat el 10 de novembre de 1909 davant el notari de la Pobla Guillem Torres, en què nomenà hereus universals els seus cinc fills, millorant cadascun dels fills mascles amb un 5%. L’herència quedà repartida de la següent manera: un 22% per a Antoni Maria, un 22% per a Jaume, un 22% per a Francesc, un 17% per a Antònia i el 17% restant per a Catalina (íd., 12a).

Antoni Maria Ques Ventayol (1889-1937), Torró, gran capitalista i propietari, posseïa una important fortuna. Anava a mitges en negocis amb Joan March, el pare del qual ja estava associat al seu pare, en Torró Gros. Era apoderat de la Banca March i de la Trasmediterrània. Amb negocis internacionals de tabac, pregonà el pacifisme i fou capdavanter del Rotary Club, que comprà la casa de Juníper Serra a Petra. El 1931, amb la República, es barallà amb Joan March i passà a Izquierda Republicana, de Manuel Azaña. El 1934, fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana Balear (ERB) i ocupà el càrrec de comptador en el comitè executiu d’aquest partit. A més, lliurà importants quantitats de doblers a ERB. Fou detingut quan s’inicià la Guerra Civil i fou condemnat a mort per un Consell de Guerra. El seu advocat defensor fou el capità d’artilleria Sebastià Feliu. Un testimoni, que posteriorment fou reclòs al manicomi, declarà que Antoni Maria Ques havia repartit 200 pistoles entre els elements del Front Popular per tal de preparar la matança i fer «triomfar la revolució bolxevic». Fou afusellat juntament amb Emili Darder Cànaves, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer, a les sis i mitja del dematí de dia 24 de febrer de 1937, a l’hemicicle del cementeri nou de Ciutat (Capellà, 1989: 139; GEM, XIV, 121; Herranz i Roque, 2006: 111).

Ordenà testament el mateix dia del seu assassinat davant el notari de Ciutat Asterio Unzué Undiano, en què instituí en la llegítima sa mare, Antònia Ventayol Vives, i dividí la resta entre els seus germans Jaume i Antònia Ques Ventanyol en parts iguals, segons consta de l’escriptura atorgada, el 23 de setembre de 1952, davant el notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada (RP2, 178, 12a).

Cal assenyalar que, quan esclatà la Guerra Civil, a Antoni Maria Ques li embargaren, entre altres béns, diverses finques rústiques de l’Algèria francesa i accions d’empreses mallorquines i catalanes (íd., A).

El 6 de març de 1954, es registrà la segregació d’una porció de quatre quarterades per a Maria Francisca Sureda Fortuny (íd., 12a).

Antònia Ventayol Vives morí el 24 de febrer de 1953, amb testament que havia ordenat el 14 de novembre de 1946 davant el notari de Ciutat Asterio Unzué Undiano, en què, pel que feia a allò que havia adquirit per herència del seu fill Antoni Maria, nomenà hereus els seus fills Francesc i Catalina Ques Ventayol, els quals inscrigueren al seu favor per indivís i en parts iguals una tercera part de la participació del 22% de Bunyolí que li pertanyia a Antoni Maria i que aquest deixà a sa mare en concepte de llegítima, segons consta de l’escriptura atorgada, el 22 de desembre de 1955, davant el mateix notari (íd., 13a).

El mes de setembre de 1955, el pèrit agrònom Bartomeu Arrom aixecà un plànol de Bunyolí, segons el qual la possessió tenia realment una superfície de poc més de 511 quarterades. Era valorada en 176.700 pessetes (íd., 13a).

Mitjançant escriptura atorgada el 22 de desembre de 1955 davant el notari de Ciutat Asterio Unzué Undiano, els germans Jaume, Francesc, Antònia i Catalina Ques Ventayol procediren a la divisió dels béns que posseïen per indivís. El nucli antic de Bunyolí se l’adjudicaren Jaume i Antònia Ques Ventayol, en la proporció d’un 55% per al primer i el restant 45%, per a la segona. La porció restant, coneguda com a Bunyolí Nou, se l’adjudicà Francesc Ques Ventayol (íd., 14a; RP2, 984, 1a).

El nucli primitiu tenia una superfície de 349 quarterades, un quartó i un hort. Comprenia la casa senyorial, la tafona, el molí d’oli, el celler, el trull, la casa dita Can Galiana, l’hort, el safareig i la font d’aigües, a més dels sementers denominats Comals, Bosc, Fossaret, Galiana, Vinyassa i la tanca de la Vinya. Confrontava, al nord, amb Sarrià i Son Llebrés, de Concepció Coll Roca, i Can Manent, de Sebastià Vives; a l’est, amb Son Gual de Pocafarina, de Joan Miquel Rotten Sureda, marquès de Campofranco; al sud, amb Son Gual de Pocafarina, Bunyolí Nou, de Francesc Ques Ventayol, Son Cotoner d’Avall, d’hereus d’Antoni Roses, i Can Perelló, i, a l’oest, amb Can Manent i el Canyar, de Francisca Sureda. Era valorat en 120.710 pessetes (RP2, 984, 1a).

Pel que fa a Bunyolí Nou, tenia una superfície de 162 quarterades i mig quartó. Tenia casa, magatzem i comprenia els sementers denominats De sa Riera, D’allà Riera i pla de Moscaroles. Confrontava, al nord, amb Bunyolí; a l’est, amb Son Gual de Pocafarina; al sud, amb Son Quint, i, a l’oest, amb Son Marill, d’Antònia Roses Siragusa, la Font d’en Mir, de Catalina Guasp Perelló, i Can Perelló. Era valorada en 55.890 pessetes (RP2, 178, 14a).

Mitjançant escriptura atorgada el 30 de juny de 1969 davant el notari de Ciutat Florencio Villanueva Echeverría, els germans Jaume i Antònia Ques Ventayol aportaren Bunyolí a l’entitat Bunyolí SA, domiciliada a Ciutat, pel seu valor de 6.800.000 pessetes i a canvi d’accions (RP2, 984, 2a).

El 24 de març de 2006, ens entrevistàrem a Bunyolí amb Antònia Ques Cardell, accionista majoritària de Bunyolí SA, filla de Francesc Ques Ventayol. Ens acompanyà molt amablement per bona part de la possessió i poguérem contemplar el magnífic conjunt format per les cases, la tafona, la capella i els jardins.

Ens contà que a la coma de Son Marill hi ha una pedra de grans proporcions que fa de partió entre Son Quint, Son Gual i Bunyolí i que, segons la tradició, els senyors de cadascuna d’aquestes possessions s’hi reunien qualque vegada a dinar plegats; això sí, cadascú des de ca seva. Aquesta contarella es repeteix a moltes altres finques de Mallorca, i constitueix una més de les típiques historietes que els habitants del lloc s’encarreguen de fer perdurar a través de la font oral. També conten que les baranes de la clastra de Bunyolí les hi dugué de la Seu un capellà de Ca la Torre aprofitant la reforma d’Antoni Gaudí. Aquesta tipologia de barana també la trobam a Son Armadans, que fou propietat, a principis del segle XX, del marquès de la Torre.

La possessió rep aigua de dues fonts: la font de Comals i la font Gran. El proveïment principal ve de la font Gran, a través d’una síquia que arriba a un enorme safareig. Amb l’aigua d’aquesta síquia es movia, antigament, un molí d’aigua que, amb la seva força, feia funcionar un dels dos trulls de la tafona. L’altre trull sembla que funcionava estirat per una bístia. Darrerament, la font de Comals no raja aigua; bàsicament, l’empraven per a consum propi, ja que era més bona i més fina. L’aigua d’aquesta font arribava per l’aqüeducte que travessa el camí que uneix Bunyolí amb el Canyar.

De les feines del camp, se n’encarrega l’amo en Guillem Moragues, que té 73 anys (2009). Hi duu des de la dècada de 1980, tot i que, segons ens contà Antònia Ques, ja hi havia fet de pastoret a la infància. Bona part de la seva vida, la passà fent feina al rafal de Son Fiol (Ciutat), al camí Salard.



Darrera actualització de dijous, 22 de setembre de 2011 19:03
 
Joomla Templates by Joomlashack