Son Magraner PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Magraner
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Son MagranerPropietat durant segles de la família Puigdorfila, bona part de Son Magraner fou establida el 1842, donant origen al barri de Son Espanyol, que prengué el nom de la possessió homònima, de major superfície, establida el 1845. Des de 1884, pertany a la família Lledó, de Son Lledó.


És situada a la part de la Muntanya, vora la carretera de Valldemossa, entre Son Ripoll i Son Espanyol.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


La possessió de Son Magraner apareix documentada des d’almenys el 1600, segons dades aportades per Antoni Gorrias. Aquell any, el seu propietari, Gaspar de Puigdorfila, protagonitzà un incident relacionat amb la síquia de la font d’en Baster, que creuava la possessió: impedí l’escuró que feien cinc homes, els prengué el menjar i els dugué al corral del rei al·legant que els trobà dins les seves terres (2006: 53).

El 1627, Gaspar de Puigdorfila fou advertit pel siquier Joan Roca «que no gosi prendre ni tocar la aygua» que davallava per la síquia de la font d’en Baster, ja que en desviava sense permís per regar les terres de Son Magraner (íd.: 118).

El 1661, pertanyia a Gaspar de Puigdorfila, cavaller de l’hàbit de Santiago i algutzir major de la Santa Inquisició de Mallorca, segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era situada a la part de la Muntanya i confrontava amb el camí de Valldemossa i el torrent d’en Barberà. Tenia cases i tafona. Era dedicada a oliverars, garroverars i conreu de cereals. Hi havia una guarda d’ovelles i produïa llana i formatge. Feia una renda anual de 400 lliures (GEM, VIII, 177).

El 1685, era valorada en 8.000 lliures, segons els Estims d’aquell any. Aquesta n’és la ressenya: «La possessió dita Son Magraner, de M.o Gaspar de Puigdorfila, [valorada en] vuyt mília lliuras.» Confrontava amb Son Espanyol, de l’egregi Albertí Dameto i Espanyol, marquès de Bellpuig, i Son Berga, de Gabriel de Berga Sanglada i Valentí, cavaller de l’orde de Santiago. Segons aquest document, Gaspar de Puigdorfila era també propietari, al terme de la ciutat, del rafal dit la Torre i d’un altre rafal situat davant la creu del camí de Sóller, valorats en 1.600 i 1.800 lliures, respectivament (ARM, D-1253: f. 189, 192, 199).

El 18 de desembre de 1707, Gaspar de Puigdorfila imposà sobre Son Magraner i altres propietats un cens de 50 lliures pagador el 25 de novembre a Dídac Desclapés i de Puigdorfila, segons instrument en poder del notari Joan Sureda (RP2, 3.068, 1a).

El 20 d’abril de 1743, els nebots de l’escultor Miquel Cantallops, que havia tengut en conducció la possessió de Son Magraner i que acabava de morir, aixecaren una acta davant el notari Joan Sales per tal d’aclarir els comptes de la finca: «Sabent més avant y attanent que lo dit Cantallops, escultor, quant morí tenia conduhït el prèdio Son Magraner, de la heretat del S.r D.n Gaspar de Puigdorfila, y adelentada la ànnua mercè, la conrró y administració del dit prèdio corria per compte y manejo de dit Cantallops [...]» (ARM, Prot. S-196, f. 152).

El 1773, la tenia en arrendament l’amo en Gabriel Santandreu, per ànnua mercè de 350 lliures, segons dades aportades per Josep Juan Vidal (1978: 414).

El 1785, pertanyia a Jordi de Puigdorfila i de Vilallonga, donzell i algutzir major del Sant Ofici de la Inquisició. Tenia tafona i molí de sang. Hi havia morers de fulla i ametlers. Feia una renda anual de 545 lliures, dues somades d’oli, mitja quartera d’olives i dos parells de capons. Hi destacaven els indrets denominats la Bassa, el camp dels Ametlers i el camp Redó (GEM, VIII, 177).

El 1817, era de Gaspar de Puigdorfila, tenia una superfície de 121 quarterades i era valorada en 10.000 lliures, segons dades procedents del Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. La ressenya diu així: «D.n Gaspar Puigdorfila. Predio Son Magraner, de 121 quarteradas: 14 de sembrado, 7 de pastos y 100 de olivar, [valorat en] 10.000 [lliures].» Segons aquest document, era també propietari de la Torre d’en Puigdorfila i de la Punta, de 12 quarterades, valorats conjuntament en 5.666 lliures (ARM, D-1525, f. 48v).

Aquell mateix any, la possessió produïa un rèdit anual de 300 lliures, segons la Relación de los predios [...] comprendidos en el Viñet de Gènova, parroquia de Santa Cruz (AMP, FP-299/1).

Segons l’Apeo, de 1818, el propietari de Son Magraner i de la Torre d’en Puigdorfila era Gaspar de Puigdorfila o els seus hereus, sense especificar ni les dades agrícoles, ni la superfície ni el valor (ARM, D-1530, f. 145v).

Mitjançant escriptura de dia primer d’octubre de 1833 en poder del notari Antonio Fernández, els foren lliurats a Anna Brondo i a Felip Fuster de Puigdorfila la possessió de Son Magraner i altres finques amb l’obligació de prestar els censos i pagar les càrregues hipotecàries que gravaven totes aquelles propietats (RP2, 3.068, 1a).

El 25 de gener de 1840, Felip Fuster de Puigdorfila constituí una fiança sobre Son Magraner a favor d’Antoni Maria Rocabertí de Dameto, soci i director de la companyia de comerç «Seguros y Fomento», establida a Palma, per al subministrament de pa, ordi i palla a les tropes i cavalls d’aquell districte militar per terme d’un any que començà dia primer d’octubre de 1839 i finalitzà el 30 de setembre següent, segons resulta de l’escriptura autoritzada pel notari Joan Oliver Mascaró (íd.).

El 24 de febrer de 1842, Felip Fuster de Puigdorfila hipotecà Son Magraner a favor de Josepa Constant Florit en seguretat d’un préstec de 500 lliures mallorquines a un interès del 6%, segons escriptura atorgada davant el notari Joan Ignasi Marc (íd.).

El 12 d’abril de 1842, imposà una nova hipoteca sobre Son Magraner per a l’evicció de la venda que Felip Fuster de Puigdorfila féu a Llorenç Vicenç Bordoi d’un magatzem dit del Sepulcre, a Palma, que antigament havia estat oratori, marcat amb el número 26 de la illeta 151, per preu de 900 lliures, segons escriptura autoritzada pel notari Pere Josep Bonet (íd.).

El 1842, Felip Fuster de Puigdorfila inicià l’establiment de Son Magraner, que donà origen, juntament amb els establits de Son Espanyol (iniciats el 1845), al barri de Son Espanyol. Les vendes les efectuava el seu apoderat, Antoni Sureda Verd (íd.).

El 1845, hi havia documentats 42 establits, segons la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término. D’altra banda, la possessió feia 148 lliures de crèdit líquid (AMP, FP-936/2).

Una de les finques resultants d’aquest procés fou Son Lledó, formada per 20 establits de Son Magraner adquirits per Miquel Lledó Amorós entre 1857-58 (RP2, 31, 1a).

El nucli primitiu de Son Magraner, amb les cases, el comprà Josep Villalonga Jordà, fill de Joan i d’Isabel Maria, per preu de 146.159 reials amb 17 cèntims, mitjançant escriptura de 2 de març de 1857 en poder del notari Gaietà Socies Bas (RP2, 3.068, 1a).

Tenia una superfície de 23 quarterades i mitja i confrontava amb la carretera principal de Valldemossa, terres de Pau Romeguera, terres de Miquel Salvà i un camí d’establidors. Josep Villalonga Jordà engrandí la finca mitjançant l’adquisició d’una quarterada de Miquel Salvà Font, fill de Josep i de Gaietana, per preu de 9.301 reials amb 4 cèntims, segons resulta de l’escriptura de 22 de juny de 1857 autoritzada pel dessusdit notari. Aquesta peça de terra estava marcada amb el número 7 del plànol d’establiment de la possessió (íd.).

Tant la primera compra com la segona estaven carregades amb l’alou o domini directe a favor de Felip Fuster de Puigdorfila. Malgrat això, la primera, és a dir, el nucli primitiu, anava lliure de cens, mentre que la segona estava obligada al cens de 6 lliures al for de 3% pagador el 8 de setembre de cada any al senyor alouer (íd.).

El 1877, Son Magraner tenia una superfície de 24 quarterades i mitja, amb cases i altres dependències, i confrontava, a tramuntana, amb terres de Pau Romeguera; a llevant, amb la carretera de Valldemossa; a migjorn, amb terres dels hereus de Vicenç Castelló, i, a ponent, amb un camí d’establidors (íd.).

Cap a 1880, l’arxiduc Lluís Salvador esmenta Son Magraner a la seva obra Die Balearen: «Queda a l’esquerra Son Magraner i davant un torrent. Descobrim al llarg de la carretera les restes de l’antiga síquia àrab que duia l’aigua a Palma, i tot d’una, la gran casa de possessió de Son Ripoll» (Habsburg-Lorena, 1991: VIII, 328).

El 26 de març de 1884, Josep Villalonga Jordà vengué el nucli primitiu de Son Magraner a Gabriela Pujol Alemany, per preu de 47.500 pessetes, de les quals 35.000 es destinaren a cobrir el préstec que es devia a Llorenç Vicenç Bordoi, segons resulta de l’escriptura autoritzada pel notari de Palma Gaspar Sanxo. A l’acta es féu constar que Gabriela Pujol la comprava amb els seus propis doblers i no en representació del seu espòs, Mateu Enric Lledó Lledó. De més a més, la compradora havia de respectar l’actual arrendament de la finca, que finalitzava el 29 de setembre següent (RP2, 3.068, 3a).

El 1887, el llogaret de Son Magraner i Son Espanyol comptava ja amb 411 habitants. Els seus pobladors hagueren de pagar alou als senyors de Son Magraner fins a la dècada de 1980 i als de Son Espanyol, fins a 1958 (Autors diversos, 1994: 443).

Mitjançant escriptura de 14 de novembre de 1893 en poder del notari Gaspar Sanxo Coll, Gabriela Pujol Alemany adquirí de Gumersinda Valentí-Fortesa i Aguiló el dret de percebre una hora d’aigua cada 15 dies de la font Major, per preu de 1.500 pessetes. Aquesta hora formava part del dret de tres hores d’aigua que la venedora posseïa sobre la seva porció de la possessió de Son Ametler (Palma). Al document s’especifica de quina manera arribava l’aigua a la síquia: «[...] la fuente Major, cuya agua surge en el predio la Granja del término de Esporles, dentro del cual se sumerge luego para aparecer después en el sitio denominado Ullal del predio Son Quint de Esporles en uno de sus linderos con el dicho Canet, desde cuyo punto es conducida a Palma por una acequia dicha d’en Baster, nombre que también se da a la memorada fuente, considerándose dividida en tandas para su distribución entre los partícipes, que la perciben según los turnos entre ellos mismos establecidos» (RP2, 3.068, 5a).

Gabriela Pujol Alemany es casà en primeres núpcies amb Santiago Alemany Dolç i en segones, amb Mateu Enric Lledó Lledó. Del seu primer matrimoni només deixà un fill, Nicolau Alemany Pujol, casat amb Teresa Alomar, amb qui tengué cinc fills, Santiago, Enric, Gabriela, Dolors i Teresa Alemany Alomar. Del segon matrimoni nasqueren tres fills, Miquel, Francina i Dolors Lladó Pujol. Morí a Palma el 13 de gener de 1930, a l’edat de 75 anys, amb testament obert que havia ordenat el 8 de maig de 1925 davant el notari de la ciutat Pere Alcover Maspons, en què nomenà hereus universals els seus fills Miquel, Francina i Dolors Lladó Pujol i els hereus del seu fill Nicolau Alemany Pujol, amb designació de béns, destinant Son Magraner a Miquel Lladó Pujol, segons resulta de l’escriptura de 12 d’abril de 1930 autoritzada pel notari de Palma Josep Socies Gradolí (íd., 6a).

Miquel Lladó Pujol es casà amb Antònia Riutort Alemany (†1951), amb qui tengué tres fills: Gabriela, casada amb Miquel Torrens Carrió; Enric, caporal del batalló d’Enginyers de Mallorca, i Joan Lladó Riutort. Morí el 7 de febrer de 1939, amb testament que havia ordenat el 15 de juliol de 1935 davant el notari de Palma Nicasi Pou Ribes, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus fills en parts iguals. Acceptada l’herència, procediren a la descripció de béns, que inscrigueren en parts iguals, segons resulta de l’escriptura de manifestació d’herència atorgada, el 16 de març de 1939, davant el dessusdit notari (íd., 7a).

Mitjançant escriptura de 8 d’agost de 1951 en poder del notari de la ciutat Manuel Cerdó, els germans Lladó Riutort procediren a la divisió dels béns, que pel que fa a Son Magraner quedà adjudicada de la següent manera: una porció de 14 quarterades, amb les cases, per a Enric i les restants 10 quarterades i mitja, per a Joan (íd., 9a).

El nucli primitiu quedà reduït, doncs, a una superfície de 14 quarterades. Confrontava, a tramuntana, amb la porció de Joan Lledó Riutort; a migjorn, amb terres dels hereus de Vicenç Castelló; a llevant, amb la carretera de Valldemossa i, síquia d’en Baster enmig, amb terres de N., Barba Negra, i, a ponent, amb un camí d’establidors. Tenia el dret de percebre una hora d’aigua cada 15 dies del 15 de febrer al 15 de novembre de la font Major (íd.).

El 1983, Enric Lladó Riutort inicià l’establiment de la seva porció de Son Magraner amb la venda de parcel·les que tenien una superfície mitjana de 1.000 m². Els compradors foren els cònjuges Salvador Puertas Gutiérrez i Caterina Prohens Frontera, Bartomeu Guiscafré Juan, Juan Cabaleiro Franco, els cònjuges José María Escanero Díaz i Caterina Rubert Roca, Jaume Ramis Cànaves, Joan Palmer Fiol, els cònjuges Jaume Lladó Borràs i Antònia Nadal Buñola, els cònjuges Jerónimo Duel González i Magdalena Nadal Buñola, Sebastià Sancho Rullan i els cònjuges Joan Llabrés Martorell i Antònia Tous Sabater (íd.).

Enric Lladó Riutort es casà amb Cristina Calafat Tous, amb qui només tengué una filla, Antònia Lladó Calafat. Morí a Palma el 2 d’agost de 1987, amb testament que havia ordenat el 6 d’octubre de 1962 davant el notari de Palma Jeroni Massanet, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietària, la seva filla, que inscrigué al seu nom Son Magraner, de 12 quarterades i mitja, segons resulta de l’escriptura de 12 de novembre de 1987 en poder del notari de Palma Josep Rafel Clar Garau i de l’escriptura de rectificació de 26 de setembre de 1989 en poder del notari de la ciutat Raimon Clar Garau, en substitució de l’anterior (RP2, 62.014, 1a).

El 1991, Antònia Lladó Calafat vengué una parcel·la als cònjuges Carlos González Lomana i Blanca Siguero Iglesias i, el 2005, una altra als cònjuges Vicente Tamarit Hurtado i Neus Mollà Roig. Després d’aquestes segregacions, la possessió quedà reduïda a una superfície de 12 quarterades i mig quartó (íd.).

El 2010, vaig proposar la inclusió de les cases de Son Magraner a la nova revisió del Catàleg de protecció de béns patrimonials de Palma, com a membre de l’equip format per ARCA per dur a terme aquesta tasca, comanada pel Departament de Benestar Social, Participació i Cultura de l’Ajuntament de Palma.

El 2011, les cases, de 1.017 m², es trobaven sobre una parcel·la de terreny d’11 quarterades i mitja, després d’haver patit expropiacions per mor de les obres de desdoblament de la carretera de Valldemossa, executades entre 2005-07. Encara n’era propietària Antònia Lladó Calafat.


El conjunt arquitectònic, de 1.017 m², consta d’una sèrie de cossos articulats al voltant d’una clastra. La casa principal se situa al costat de ponent, i està formada per dos cossos de planta rectangular adossats per les façanes de ponent i llevant, respectivament, tots dos amb coberta de teulada, un a tres vessants i l’altre a dos. La façana principal és la de ponent, que té un portal que dóna accés a un jardí-hort tancat de paret, on hi ha un safareig. Té tres plantes d’alçat: planta baixa, pis i porxo.

Accedim al conjunt pel portal forà, situat a la façana de xaloc, d’arc d’ansa de paner adovellat, que dóna accés a la clastra, empedrada, amb un coll de cisterna al mig. Unes columnes sostenen un emparralat. La clastra està tancada per tots els costats: a xaloc, pel cos que conté el portal forà, d’una planta i coberta de terrat; a llebeig, per la casa principal, i a la resta, per diversos cossos adossats de diferents alçades, volums i cobertes.

Les parets mestres són de pedres en verd, amb cantonades i obertures de marès.

Ha patit nombroses modificacions, fruit de diverses reformes que han desfigurat els edificis originals; de més a més, s’hi han introduït materials de construcció nous, com ara l’arrebossat d’algunes cantoneres. Tot i així, conserva elements que val la pena protegir.

Com que el conjunt no gaudeix de cap mena de protecció, vaig sol·licitar (2010) que fos inclòs a la nova revisió del Catàleg de protecció de béns patrimonials de Palma, com a membre de l’equip format per ARCA per dur a terme aquesta tasca, comanada pel Departament de Benestar Social, Participació i Cultura de l’Ajuntament de Palma.


 

 

 

 

Darrera actualització de dissabte, 24 de setembre de 2011 20:16
 
Joomla Templates by Joomlashack