Son Pont de la Terra - Notes històriques PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Pont de la Terra
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

A l’època de dominació islàmica, era el rafal Alfaquim o Alhaquim, un nom que podria provenir, tal volta, d’al-faqîh (‘el teòleg’ o ‘el jurisconsult’) o d’al-hakim (‘el metge’).

El 16 de juny de 1280, el rei Jaume II de Mallorca concedí a Pere Pont dret d’un canó d’aigua de la síquia de la font de la Vila perquè cada dijous pogués prendre aigua per regar el seu hort denominat rafal Alfaquim, situat al lloc de Sant Llorenç, segons dades aportades per Lluís Ignasi Gomila Jaquotot i Sanxo al seu manuscrit Derechos sobre el agua de la fuente de la Villa en la Huerta de Palma (Gomila, 2000: 150).

Mitjançant sentència publicada el 21 d’abril de 1355, la mida del canó d’Alfaquim quedà establerta en dos pams de longitud (íd.).

Amb motiu de la sequera de l’estiu de 1381, que posà en perill el proveïment d’aigua a la ciutat, l’aleshores governador de Mallorca (1375-91), Francesc de Sagarriga i de Vilariga, a instància dels jurats i del procurador reial, inicià un procés sobre el proveïment d’aigua a la ciutat i les rodalies contra la sentència del lloctinent Guillem de Llagostera per evitar abusos i solucionar el problema de la manca d’aigua, recollit al manuscrit denominat Libre d’en Çagarriga per les ayguas de la sèquia (ARM). Fou necessari formar un capbreu perquè els beneficiaris o perceptors d’aigua dins i fora de les murades presentassin els títols justificatius dels drets i de la correcció d’abusos i usurpacions. Com a conseqüència d’aquesta reforma, Simó Planxa, successor de Pere Pont, presentà còpia de la reial carta de concessió al procés format entre 1381-83 pel governador de Mallorca, Francesc de Sagarriga, sobre la reforma dels canons de la síquia i altres drets. En aquella època, el canó del rafal, que era de pedra, fou substituït per un de bronze que tenia el diàmetre del canó que es trobava a la porta de l’església de l’hospital de Sant Andreu de la Universitat, que servia de model per als canons que en les seves concessions no tenien diàmetre designat. Percebia aigua el dijous de cada setmana, des del migdia fins a la mitjanit. Segons les estimacions verificades el 7 de febrer de 1666, el canó quedà estimat en sis hores de tanda cada 20 dies (íd.).

Posteriorment, el rafal prengué el nom de Son Carbó, denominació que perdurà fins a principis del segle XVI (íd.).

El 1530, pertanyia a Felip Pere, de qui prengué la denominació de Son Felip Pere. Aquell mateix any, féu donació dels seus béns a sa mare, Caterina. Estava casat amb Eulàlia, amb qui tengué almenys una filla, Joana Pere (íd.: 150-151).

El 1534, Eulàlia féu donació de Son Felip Pere, situat prop del monestir de la Real, a Bartomeu Pont de la Terra, amb motiu del seu casament amb Aina Catlar Pere, néta d’aquella i filla de Joana Pere. Al seu torn, Joana Pere donà (1534) a la seva filla, Aina Catlar Pere, tots els drets que tenia sobre el rafal denominat Son Pont, propietat d’Eulàlia, esposa que fou de Felip Pere (íd.: 151-152).

Així doncs, fou a partir de 1534 quan l’antic rafal passà a denominar-se Son Pont de la Terra, format, segons sembla, per l’agregació de dos rafals: Son Felip Pere i Son Pont, tot i que podria esser que es tractàs del mateix amb antropotopònims diferents.

Aquell mateix any, apareix a un document procedent dels Plegamins de la Cartoixa, aportat per Antoni Manuel Gorrias i Duran, Fideuer, que diu el següent: «[...] lo camí de Beniatzar, possessió d’en Carbó de Bartomeu Pont [de la Terra], passa lo camí de Valldemossa e lo camí qui va a Canet e a la bassa del camí de Beniatzar [...]»

El 1550, morí Jaume Joan Pere, casat amb Joana Pere. En el seu testament, nomenà hereva usufructuària la seva esposa, amb facultat de triar l’hereu propietari. El 1551, Joana Pere designà hereu propietari Miquel Pont de la Terra i Catlar (Gomila, 2000: 151).

El 8 d’octubre de 1563, passà a Guillem Pont de la Terra i Catlar, en virtut de títol nou i nova gràcia feta a favor seu (íd.).

El 1578, era valorat en 3.000 lliures, segons els Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «Lo rafal de Guillem Pons de la Terra, [valorat en] tres mília lrs.» Confrontava amb Son Bessó, de Sebastià Salom, Bessó; Son Sardina, de Jordi Nunis de Santjoan; el molí dels Reis (Reha Alfella), el molí del Palmer (Bentexefin), el camí de Ciutat a Valldemossa i el camí de Passatemps (ARM, D-1251, f. 145).

Cal assenyalar que el molí del Palmer havia estat pertinença de Son Pont de la Terra, com ho testimonia aquest document procedent de l’Arxiu Torrella: «N. 6. Establiment del molí del Palmer, de pertin.s que fonch de Son Pont de la Terra, prop del monastir de la Real, fet per D. Juan Torrella y D.a Beatriu Gual y Desputx a favor de Macià Pujol, ab cens reservatiu de 69 Ls. En la cúria de la Porció Temporal a 9 matx 1786» (ARM, Arxiu Torrella, Rúbrica 1, f. 63v).

El successor de Guillem Pont de la Terra i Catlar fou el seu fill Jaume Pont de la Terra i Camaró, el qual capbrevà els seus béns a la Porció Temporal el 14 d’agost de 1627 (Gomila, 2000: 151).

Jaume Pont de la Terra i Camaró es casà, a finals del segle XVI, amb la pubila d’Antoni Vic, fiduciària de nombrosos olivars que globalment prengueren el nom de Son Vic (Selva), segons dades aportades per Pere de Montaner Alonso i Joaquim M. Bover. Mitjançant aquest matrimoni, s’originà la casa denominada de Pont i Vic (Bover, 1983: 290; GEM, XIII, 311).

Fill de Jaume fou Guillem Pont i Vic i Ciurana, mercader, que capbrevà els seus béns a la Porció Temporal el 6 d’octubre de 1648 (Gomila, 2000: 151).

El 1685, era valorat en 5.000 lliures, segons els Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «Lo rafal Son Pont de la Terra, de Guillem Pont y Vich, [valorat en] sinch mil lliuras» (ARM, D-1253, f. 193v).

Segons el document anterior, Guillem Pont i Vic i Ciurana era també propietari d’un molí d’aigua fariner, valorat en 1.440 lliures. Es tractava del molí de Son Carbó, denominat amb posterioritat, successivament, de Son Felip Pere i de Son Pont de la Terra. El 1530, era de Felip Pere i formava part del rafal de Son Carbó. Després, passà, com hem vist, als Pont de la Terra i als seus successors (ARM, D-1253, f. 193; Gomila, 2000: 183).

En aquella època, el rafal tenia cases, amb celler, dos alambins per elaborar aiguardent i un molí d’aigua, fariner (GEM, XIII, 303).

Els Pont i Vic ingressaren a l’estament dels ciutadans militars amb el capità Guillem Pont i Vic i Munar (1692), fill de Guillem Pont i Vic i Ciurana. Es casà amb Coloma Vallès d’Almadrà i fou pare de Guillem i Marc Pont i Vic i Vallès d’Almadrà. Capbrevà el 26 d’abril de 1692 a la Porció Temporal (GEM, XIII, 311; Gomila, 2000: 151).

El primogènit, Guillem Pont i Vic i Vallès d’Almadrà (†1713), fou doctor en drets i partidari de Felip V durant la guerra de Successió. Contragué matrimoni amb la pubila Joana Aina Reus de Biniatzent i Estada-Prohom, fiduciària de Biniatzent (Mancor de la Vall). Fruit d’aquest matrimoni nasqué Guillem Pont i Vic i Reus de Biniatzent (1705-1765), ciutadà militar, jutge executor pel seu estament, el 1752. Com que Guillem Pont i Vic i Vallès d’Almadrà premorí son pare, el seu germà Marc, secundogènit, esdevengué donatari universal de Guillem Pont i Vic i Munar, segons consta del testament que aquest atorgà, el 9 d’abril de 1716, davant el notari Jaume Sastre (íd.).

Al seu torn, Guillem Pont i Vic i Reus de Biniatzent fou donatari del seu oncle Marc Pont i Vic i Vallès d’Almadrà, segons consta del testament que aquest atorgà, el 3 de novembre de 1734, davant el notari Miquel Florit. Guillem es casà (1746) amb Coloma Pont i Vic i de Moncayo, pubila del seu referit oncle Marc Pont i Vic i Vallès d’Almadrà. Només deixà dues filles. La major fou Rafela Pont i Vic i Pont i Vic, que trameté els fideïcomisos de Son Pont de la Terra, Son Vic i Biniatzent als Montis pel seu matrimoni (1765) amb Antoni de Montis i Álvarez, futur primer marquès de la Bastida. La filla segona fou Joana Aina Pont i Vic i Pont i Vic, casada amb Jeroni Boix de Berard i de Solà, amb el qual tengué successió (íd.).

Guillem Pont i Vic i Reus de Biniatzent morí el 6 d’octubre de 1765. Fou succeït per la seva filla primogènita, Rafela Pont i Vic i Pont i Vic, com a donatària de son pare, segons consta de l’escriptura atorgada el 29 de juny de 1767 davant el notari Sebastià Servera, i com a hereva de sa mare, Coloma Pont i Vic i de Moncayo, en virtut del testament que aquesta ordenà l’11 de setembre de 1782 davant el notari Gabriel Rosselló (Bover, 1983: 290; Gomila, 2000: 151).

La casa pairal dels Pont i Vic a Ciutat es trobava al carrer de Can Pont i Vic, als Quatre Cantons, a la parròquia de Santa Eulàlia. La posseïren des del final del segle XVII, per compra als Sureda. Fou heretada pels Montis, i gairebé derruïda cap al 1970 per edificar-hi un immoble d’apartaments. Apareix documentada als Estims de 1578: «Illeta de mossèn Joanot Sureda. La casa de mossèn Jo.t Sureda, [valorada en] nou-centes liures (ARM, D-1251, f. 14; GEM, XIII: 303, 312).

Està documentat que, el 1762, li fou concedit al canonge Antoni Carrió llicència per plantar 16 quarterades de vinya a la seva peça de terra denominada la Fadiga, de pertinences de Son Pont de la Terra, amb franquesa de delme els primers 20 anys (ARM, AA-EXP 545, lligall X).

Aquell mateix any, el rafal apareix documentat al Libro de cabrevaciones [...] de Palma y su término desde 1762 hasta 1766, a les confrontes del monestir de la Real: «[...] dit R. M. del Real [...] confronta, de una part, anant de la present Ciutat a dit Real Monastir, ab rafal anomenat d’en Granada, [...] de altre ab lo rafal anomenat Son Pont de la Terra, possehït per Guillem Pont de la Terra y Vich [...]» (ARM, ECR-1121, f. 14v).

El 1773, n’era propietària Coloma Pont i Vic i de Moncayo i el tenia arrendat l’amo n’Antoni Llinàs per ànnua mercè de 120 lliures, 10 quarteres de blat i vuit d’ordi, segons dades aportades per Josep Juan Vidal. El rafal formava part del districte parroquial de Sant Jaume (Juan, 1978: 416).

Apareix documentat al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre la Torre, Son Bessó, Son Ripoll i Son Sardina.

El dessusdit Antoni de Montis i Álvarez (1749-1821) fou el primer marquès de la Bastida, títol creat (1791) sobre la possessió d’aquest nom, del terme de Porreres, que procedia de l’herència dels Sunyer. Era fill de Fèlix de Montis i Rollero (†1781), tinent de cavalleria de la Guàrdia de Corps, i d’Águeda Álvarez Berroa. Els Montis eren una família de la noblesa de Mallorca, originària de Càller (Sardenya). Emparentaren amb els Sunyer mitjançant el casament (1667) de Fèlix Francesc de Montis, nat a Càller, amb Paula Sunyer Saliner, filla d’un mercader mallorquí, i traslladaren la seva residència a Mallorca. Els Sunyer aportaren als Montis, entre altres béns, el rafal de la Torre de Son Sunyer (Ciutat) i les possessions de la Maimona i Míner (Llucmajor) i de la Bastida (Porreres). La primera casa pairal, a Mallorca, dels Montis era a la parròquia de Santa Creu, davant la Gabella Vella de la Sal. Després fou al carrer de Can Pont i Vic, de la parròquia de Santa Eulàlia, de Ciutat (GEM, XI, 126-127).

El 1817, Son Pont de la Terra tenia una superfície de 34 quarterades i era valorat en 11.666 lliures, segons dades procedents del Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. Aquesta n’és la ressenya: «S.r marq.s de la Bastida. Predio Son Pont de la Terra, de 34 quarteradas: 22 de sembrado y 12 de pastos con almendros. 11.666 [lliures].» Segons aquest document, el marquès de la Bastida era també propietari de Cal Saül (vuit quarterades), el molí de Son Pont de la Terra (una quarterada) i la Torre d’en Sunyer (nou quarterades), valorats en 2.666, 1.500 i 5.666 lliures, respectivament (ARM, D-1525, f. 34).

L’Apeo, de 1818, aporta dades sobre el rafal, malgrat que difereixen de les proporcionades pel Quaderno. Situat a la parròquia de Sant Jaume, tenia casa i 24 quarterades de terres de reguiu i era valorat en 10.330 lliures. Segons aquest document, el marquès de la Bastida era també propietari de Cal Saül, la Torre de Son Sunyer (vuit quarterades i mitja) i d’una casa i molí d’aigua, valorat en 6.300, 7.000 i 1.200 lliures, respectivament (ARM, D-1530, f. 112v).

Fruit del matrimoni entre Antoni de Montis i Álvarez i Rafela Pont i Vic i Pont i Vic, nasqué el seu fill, i successor, Guillem Ignasi de Montis i Pont i Vic, segon marquès de la Bastida, que fou hereu de sa mare en virtut del testament que aquella ordenà el 7 de juliol de 1819 en poder del notari Gabriel Nadal (GEM, XI, 126-127; Gomila, 2000: 152).

Guillem Ignasi de Montis i Pont i Vic (1774-1829) es casà amb Jerònia Boneo, amb qui tengué almenys dos fills, Antoni Marià i Francesc de Montis i Boneo (†1892). Morí el 28 de febrer de 1829, amb testament que havia ordenat el 23 de febrer de 1828 en poder del notari Gabriel Nadal, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietari, el seu fill primogènit, Antoni Marià de Montis i Boneo (Gomila, 2000: 152; RP7, 3.614, 1a).

El rafal apareix documentat a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenencientes a esta ciudad y su término, de 1845. La ressenya és la següent: «Parroquia de San Jaime. Denominación: Son Pons. Nombre del actual propietario: Marqués de la Bastida. Nombre del propietario en 1818: S.r marqués de la Bastida.» Segons aquest document, el marquès de la Bastida era també propietari de la Torre de Son Sunyer i d’una casa i molí d’aigua, situat tot a la referida parròquia de Sant Jaume (AMP, FP-936/2).

Antoni Marià de Montis i Boneo (1815-1880) fou tercer marquès de la Bastida i senador del Regne. Es casà amb Concepción de Allendesalazar y de Loyzaga, filla de Nicolás de Allendesalazar y de Zubialdea, comte de Montefuerte i regidor perpetu de Madrid, amb qui tengué almenys 11 fills: Guillem, Josep (tinent de l’esquadró Caçadors de Mallorca), Antoni (alferes de navili), Manuel, Raimon, Francesc, Nicolau, Jerònia (casada amb Jordi Descatlar i Gual), Concepció, Mariana i Brígida de Montis i de Allendesalazar. Morí a Valladolid el 10 de juliol de 1880, a l’edat de 64 anys, amb testament que havia ordenat el 24 de juny del mateix any en poder del notari de Ciutat Gaietà Socies, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill primogènit, Guillem de Montis i de Allendesalazar, amb una sèrie de substitucions per al cas de morir sense descendència, que passaven, en primer lloc, pels fills mascles i, després, per les filles. L’herència comprenia, a més de Son Pont de la Terra, 12 propietats més, set de les quals eren a Ciutat i les restants cinc a la part forana, segons consta de l’escriptura atorgada, el 31 de desembre de 1880, davant el mateix notari. Alguns d’aquests béns eren la Torre d’en Sunyer (Ciutat), Biniatzent (Mancor de la Vall), la Maimona (Llucmajor) i la Bastida (Porreres) (RP7, 3.614: 2a, 4a).

En aquella època, Son Pont de la Terra tenia una superfície de 38 quarterades i era valorat en 54.500 pessetes. Tenia cases i dret de percebre 12 hores d’aigua cada dijous de la síquia de la font de la Vila, des del migdia fins a mitjanit. Confrontava, a tramuntana, amb les Veles d’en Carrió (de Manuel Maiol), el molí dels Reis (de Caterina Terrades), Son Didet (de Pau Romeguera), Can Bracet (de Josep Santandreu), Son Eixut (de Josep Miquel Tries) i terres d’Anna Sorà, Margalida Romeguera i Aina Vic; a migjorn, amb Son Bessó (de Tomàs Despuig) i el molí del Palmer (de Joana Anna Balaguer); a llevant, amb el camí de Passatemps, i, a ponent, amb la carretera de Ciutat a Valldemossa (íd., 1a).

El 18 de juny de 1887, Guillem de Montis i de Allendesalazar vengué Son Pont de la Terra, per preu de 110.000 pessetes, al comerciant Antoni Roses Bisbal, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Gaspar Sanxo Coll. La compra la féu el seu apoderat, el llucmajorer Sebastià Garcies Puigcerver, ja que Antoni tenia la residència a Arecibo (Puerto Rico). El 1897, Guillem de Montis també es desprengué de la Bastida (Porreres), que fou venuda a Pere Martínez Rosic (Barceló, Ferrà i Servera, 1997; RP7, 3.614, 6a).

El 28 de febrer de 1895, Josepa Aguiló Bonnín i les seves filles Dorotea i Gumersinda Valentí-Fortesa i Aguiló vengueren a Antoni Roses Bisbal, per preu de 10.000 pessetes, el dret de percebre i aprofitar sis hores d’aigua de la font Major o d’en Baster cada 15 dies del 15 de febrer al 15 de novembre de cada any, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Francesc de Paula Massanet (RP7, 3.614, 9a).

Antoni Roses Bisbal es casà amb Isabel Siragusa Girau (†1931), amb qui tengué cinc fills: Antònia (casada amb Juan Delgado Otaolaurruchi), Llorenç, Sebastià (†1919), Antoni (†1922) i Isabel Roses Siragusa. Morí el 19 de febrer de 1898, amb testament que havia ordenat el 28 de maig de 1896 davant el notari de Ciutat Francesc de Paula Massanet, en què, entre altres coses, declarà que a la seva esposa li corresponia la meitat dels béns a guanys. Nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa mentre se’n conservàs viuda i propietaris, els seus cinc fills. Una vegada practicades les operacions divisòries per part dels comptadors, Antoni Figueres Cerdà i Vicente Caballero de las Cuevas, a Sebastià Roses Siragusa li fou adjudicat el dret de percebre 12 hores d’aigua de la síquia de la font de la Vila que tenia Son Pont de la Terra, valorat en 26.000 pessetes, a compte del seu haver legitimari patern, segons consta de l’escriptura atorgada, el 25 d’octubre de 1913, davant el notari de Ciutat Francesc de Paula Massanet (íd., 10a).

El 1898, Nicolau Serra fou nomenat guarda jurat de Son Pont de la Terra i de Son Espases (AMP, FP-1718/1).

En sessió extraordinària celebrada el 12 de juny de 1913, l’Ajuntament de Palma, representat pel seu batle i president, Felip Fuster de Puigdorfila i Vilallonga, decidí expropiar tots els drets d’aigua de la font de la Vila, amb la síquia i altres obres annexes, en virtut d’una llei aprovada el 22 de novembre de 1912, que declarava d’utilitat pública tota l’aigua procedent d’aquesta font. La família Roses Siragusa perdé, doncs, el seu dret d’un canó de dos pams de longitud de l’aigua de la síquia de la font de la Vila que percebia el dijous des del migdia fins a mitjanit, segons consta a una relació feta pel Sindicat de Regs de l’Horta de Ciutat. Foren indemnitzats amb la quantitat de 26.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada, el 5 de març de 1914, davant el notari de Ciutat Josep Alcover. Anys abans, el 2 desembre de 1900, l’Ajuntament ja havia inscrit en el registre de la propietat al seu favor la font i la síquia de la Vila (Gomila, 2000: LVI; RP7, 3.614, 11a).

Així doncs, després de l’expropiació, Son Pont de la Terra quedà només amb el dret de percebre sis hores d’aigua de la font d’en Baster, per la compra que Antoni Roses Bisbal havia fet (1895) a Josepa Aguiló Bonnín i a les seves filles Dorotea i Gumersinda Valentí-Fortesa i Aguiló.

A la dècada de 1920, els historiadors de l’art nord-americans Arthur Byne (1882-1935) i Mildred Stapley visitaren diverses possessions de l’illa per tal d’estudiar les característiques de l’arquitectura tradicional mallorquina. La feina quedà plasmada en el llibre Majorcan Houses and Gardens, publicat a Nova York el 1928, en el qual trobam una fotografia de Son Pont de la Terra, que mostra com era la façana principal de la casa dels senyors abans de les intervencions de la segona meitat del segle XX, amb el seu característic portal forà amb dues columnes dòriques i la seva disposició clàssica davant el jardí, que, en paraules de Mildred Stapley, «donen a la casa un aspecte georgià» (Byne i Stapley, 1928: 57).

Mitjançant escriptura atorgada el 5 d’abril de 1935 davant el notari de Ciutat Francesc de Paula Massanet, els hereus en l’herència d’Antoni Roses Bisbal procediren a la manifestació i divisió de béns, entre els quals hi havia Son Pont de la Terra, que fou adjudicat a Isabel Roses Siragusa. També se li adjudicà, a més d’altres béns, una participació indivisa d’una altra finca i el dret de percebre 10 hores d’aigua cada 15 dies del 15 de febrer al 15 de novembre de cada any de la síquia d’en Baster, procedents de les 27 hores a què tenia dret Son Espases Nou, valorat en 25.000 pessetes. Isabel, que tenia la residència a Barcelona, sol·licità que aquestes hores passassin a Son Pont de la Terra. D’aquesta manera, el rafal passà a tenir 16 hores d’aigua de la font d’en Baster (RP7, 3.614, 12a-13a).

El 4 d’agost de 1941, Isabel Roses Siragusa, representada pel seu mandatari, el metge barceloní Joan Gorostegui Rosselló, vengué Son Pont de la Terra a l’industrial Jaume Ensenyat Alonso, habitador d’Inca, per preu de 300.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent (íd., 14a).

En aquella època, el rafal el tenia arrendat Joan Jaume Julià, a mitges amb la senyora, mentre que l’hort el tenia arrendat Sebastià Bauçà. El posader de les cases era Mateu Terrades. En l’acte de compravenda, es pactà que el comprador es faria càrrec del contracte d’amitges, i que Terrades i Bauçà abandonarien el rafal abans d’acabar l’any (íd.).

El 4 de maig de 1955, Jaume Ensenyat Alonso, industrial, representat pel seu mandatari, el misser Francesc Juan Saiz, vengué Son Pont de la Terra als industrials Miquel Barceló Xamena (†1963) i Jaume Barceló Soler (†2007), per preu de 542.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Jordi Roure Rosich (íd., 15a).

Els nous propietaris confiaren l’explotació agrícola a l’amo en Pep Mesquida, que encara hi era el 2010.

Durant la primera meitat del segle XX, s’hi conrava hortalissa i fins a la dècada de 1970 hi hagué ramaderia vaccina (GEM, XIII, 303).

Jaume Barceló Soler es casà amb Carme Ordinas Renard, amb qui tengué tres fills: Miquel, Francesc i Tomàs Barceló Ordinas. Mitjançant escriptura atorgada el 15 de desembre de 1978 davant el notari de Ciutat Florencio de Villanueva Echeverría, donà Son Pont de la Terra als seus fills, que la inscrigueren per parts iguals i indivises (RP7, 3.614, 17a).

Segons em contà l’amo en Pep Mesquida, Jaume Barceló Soler, que vivia a Calvià, morí el 2007, a l’edat de 89 anys. El seu fill Francesc Barceló Ordinas fou el promotor del polígon sociosanitari de Can Granada.

Entre 2008-09, es feren unes obres de rehabilitació a les cases per tal de transformar-les en hotel rural. Fruit d’aquesta intervenció, les dependències agropecuàries situades a migjorn foren esbucades i reconstruïdes per albergar un habitatge. Les façanes de la casa principal foren referides de color vermell.

L’11 de març de 2010, la gerència d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma informà favorablement la tramitació de l’interès general i el trasllat de l’expedient al Consell de Mallorca per a l’activitat d’hotel rural a Son Pont de la Terra. El projecte bàsic comptava amb l’informe favorable de la Comissió del Centre Històric i Catàleg, pel que feia als elements a protegir al cos principal de l’edificació, a les construccions annexes d’ús rural i les afectacions al sistema hidràulic de la font de la Vila (Diario de Mallorca, 12-03-2010).

El 2010, Son Pont de la Terra tenia una superfície de 25 quarterades, tres horts i nou destres, segons dades procedents del Cadastre.



Darrera actualització de dimecres, 25 d'agost de 2010 17:07
 
Joomla Templates by Joomlashack