Son Pisà - Notes històriques PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Pisà
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Sembla que l’origen de les cases de Son Pisà cal cercar-lo en una antiga torre a la qual, posteriorment, se li adossaren altres edificacions. Segons Sebastià Gamundí Boscana, arquitecte encarregat de la rehabilitació de les cases (2001-04), els materials constructius emprats per a la torre són clarament diferents i més antics que els de les cases annexes, potser de factura medieval, amb una grossària de les parets que no és la usual per a un habitatge i sí per a un edifici que complia, tal volta, una funció defensiva o de vigilància. La part superior presenta, fins i tot, interiorment, les siluetes del que pogueren esser uns merlets.

Pel que fa a l’origen del rafal, l’investigador Damià Ferrà-Ponç explica a la Gran Enciclopèdia de Mallorca que «fou constituït per l’agregació de dos rafals, un denominat Son Puig, abans Son Pont [o rafal de na Pont], i l’altre, Son Murta, abans Son Pauet» (GEM, XIII, 154).

El rafal de Son Pauet, antigament denominat el Rafal d’Avall, l’adquirí Bartomeu Joan, Pauet, el 16 d’octubre de 1547, al notari Pere Trullol i a la seva esposa, Bàrbara, segons dades aportades per Joan Rosselló Lliteras. Segons Damià Ferrà-Ponç, en canvi, l’adquirí de Jordi Pont. El 1578, Bartomeu Joan, Pauet, apareix com a propietari de dos rafals contigus —Son Pauet i Son Pont—, valorats conjuntament en 3.500 lliures, situats entre el camp de Francesc Serralta i els dos rafals de Nicolau Dameto, segons els Estims d’aquell any; aquesta n’és la ressenya: «Dos rafals contiguos de Barthomeu Joan, Pauet, [valorats en] tres mília y sinch-centes liures.» A la mort de Bartomeu Joan, passaren al seu fill, el conrador Antoni Joan, Pauet, casat amb Angelina, segons el testament que ordenà Bartomeu Joan davant el notari Joanot Genovard. El 28 de gener de 1581, Antoni Joan i la seva esposa vengueren al mercader Joan Maria Murta (†1592), ciutadà de Gènova i veïnat de Ciutat, 12 lliures de cens que imposaren sobre el seu rafal anomenat Rafal d’Avall o Son Pauet, al terme de Ciutat. Dos anys més tard, el 1583, el referit Joan Maria Murta li comprà els rafals de Son Pauet i de na Pont. Son Pauet, situat a la part de la Muntanya i tengut sots alou i domini directe del bisbe de Mallorca i el capítol de la Seu, confrontava amb el camí de Ciutat a Puigpunyent; el rafal dit So na Pont, del referit Antoni Joan i després de Joan Maria Murta; les terres dites la Vinya d’Avall o les Dues Torres, de Miquel Dameto, i el camí que anava a la possessió de Jaume Vidal; tenia cases —amb celler i molí de sang—, era dedicat a vinya i a conreu de cereals i hi havia ramaderia ovina (ARM, D-1251, f. 149v; GEM, XI, 297; GEM, XIII, 23; Rosselló Lliteras, 2001: IV, 189).

D’altra banda, el rafal de Son Pont o de na Pont era, a mitjan segle XVI, de Jordi Pont. El 2 de setembre de 1573, l’honor Bartomeu Joan, Pauet, l’adquirí de la cúria del batle de Mallorca. Situat a la part de la Muntanya, confrontava amb Son Pauet, el camí de Puigpunyent, Son Dameto, el rafal del Canonge, la tanca de la Païsseta i el rafal de les Dues Torres —aquests dos darrers dels hereus de Nicolau Dameto. Feia part de la parròquia de Santa Creu. Era tengut sots alou reial. De 12 quarterades, tenia cases i era dedicat al conreu de cereals. El 1581, fou dividit. El 1583, en tenia la meitat Antoni Joan, Pauet, i l’altra meitat el mercader Joan Maria Murta. Aquesta part formà el rafal denominat, al principi del segle XVII, Son Murta. El 29 de juliol de 1593, Antoni Joan, Pauet, paraire, hereu de Bartomeu Joan, son pare, vengué a Joan Maria Murta, mercader, un tros de terra de sis quarterades de Son Pont (GEM, XIII, 300; Rosselló Lliteras, 2001: V, 38).

El 1626, el propietari d’aquests dos rafals —Son Pont i Son Murta— era el notari Jaume Puig. Son Pont, que el 1627 ja apareix documentat com a Son Puig, tenia una superfície de 15 quarterades, era dedicat a vinya, ametlerars i conreu de cereals i el bestiar de feina eren dues mules i un ase; tenia cases —amb mobles de luxe i dos retaules grans, un de Nostra Senyora del Nin Jesús i l’altre amb una vanitas que representava un cap de mort— i molí de sang, i confrontava amb el camí de Puigpunyent, el Garrigó del Notari Gili, Son Dameto o les Torres d’en Dameto, el camí del Vinyet i Son Murta. D’altra banda, Son Murta, situat prop de les murades, confrontava amb el camí de les Mans, el camí de Puigpunyent, el rafal de Son Pont i el camí del Vinyet; tenia una superfície de nou quarterades dedicades a vinya i a conreu de cereals i lleguminoses, tenia cases i feia una renda anual de 230 lliures (GEM, XI, 297; GEM, XIII, 301; GEM, XIV, 51).

Jaume Puig (†1627) accedí (1576) al notariat a Palma. El 1573, adquirí de la fàbrica de la Seu un casal al carrer d’en Burguera, a la parròquia de Santa Creu, de Ciutat, que moblà luxosament i convertí en casa pairal i notaria. Hi reuní els arxius dels notaris Josep Batle, Jaume Carbonell i Mateu Llaneres. Al terme de Ciutat, era propietari, com hem vist, dels rafals dits Son Murta i Son Puig. Llegà protocols dels anys 1576-1627. El notari Pere Estrany elaborà (1627) l’inventari dels seus béns (GEM, XIV, 47).

A la segona meitat del segle XVII, els dos rafals pertanyien al capità de cavalls Jaume Despuig Caselles (†1699) —descendent d’una important família de mercaders de Ciutat i hereu d’un important patrimoni immoble. Es casà amb Caterina Gual i Burguet i donà origen a una branca dels Despuig coneguda com a Gual-Despuig a causa del fideïcomís aportat per aquest matrimoni. El 1670, Jaume Despuig i la seva esposa fundaren un fideïcomís que integrava el feu i la possessió de Canet amb tots els seus molins, drets i terres; les possessions de Son Gual i els seus rafals (el Caragol i l’hostal del Pla); Escorca; Son Aixaló, Son Ametler i les cases del carrer de Sant Jaume a Ciutat. En total, l’extensió de les terres en domini útil fideïcomissades entorn del 1670 era de 3.300 quarterades, i el valor de les rendes anuals era aproximadament de 3.500 lliures. Fora dels béns vinculats restaven la possessió de Pocafarina —herència dels Aixaló— i el patrimoni immobiliari de Jaume Despuig, que estava integrat pel rafal de Son Puig (Ciutat), un conjunt de cases i botigues al barri mercader de Santa Creu i alguns censals (Jover, 1999: 17).

L’eixamplament que experimentà el patrimoni de Jaume Despuig i de Caterina Gual exigí un elevat sacrifici econòmic. Per això, posteriorment a la fundació del fideïcomís, per tal de consolidar econòmicament i jurídicament el latifundi, realitzaren algunes compres i alienaren tots els béns lliures, és a dir, els no vinculats, que eren la possessió de Son Gual de Pocafarina, que fou venuda (1670) per 7.173 lliures i 15 sous al canonge Guillem Rossinyol, i el rafal de Son Puig, establit el mateix any per 4.000 lliures al mercader Antoni Pisà, de qui prengué la denominació actual de Son Pisà (íd.: 17, 31-32).

L’acte de compravenda tengué lloc el 22 de febrer de 1670 davant el notari Llorenç Busquets, segons dades procedents del Borrador para formar ab més perfecció la rúbrica de los papers y plegamins relatius a la hazienda que fonch del Francesc Gual y Despuig [...] 1752, conservat a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Aquesta n’és la ressenya: «[n. 104] Establim.t de un rafal de 27 quarteradas y mitja de terra dit Son Putx, antes Son Pont, compresa una porció dita Son Murta, antes Son Pauet, del terme de Ciutat, parròq.a de Santa Creu, fet per D. Jaume Desputx a favor de Antt. Pizà, ab cens de 267 lliuras y 10 sous. En poder de Llor.s Busquets, nott., a 22 febrer 1670.» També li vengué per via d’establiment una peça de terra denominada la Vinya Menor, a la part de la Muntanya: «[n. 105] Establim.t fet per D. Jaume Desputx, D.a Catt.a Gual, se m.r, y D. Antt., son fill, a favor de Antoni Pizà, mercader, de dos quarteradas y mitja anomenada la Viña Menor, en la part de la Montaña, del terme de Ciutat, ab cens de 32 lliuras y 10 sous. En la cúria de la Porció Temporal, a 22 febrer 1670» (ARM, Arxiu Torrella, Armaris 1-8, Rúbrica 1, f. 62-62v).

Així doncs, Son Pisà es formà (1670) per l’agregació de Son Puig, abans Son Pont, i Son Murta, abans Son Pauet. Son Puig ocupava més de la meitat de Son Pisà i era situat a la part de ponent. D’altra banda, Son Murta, que, segons es desprèn del document anterior, era considerat una pertinença de Son Puig, era de menor superfície i s’estenia per la part de llevant de Son Pisà, i limitava, a l’est, amb el camí de les Mans, actual carrer d’Emili Darder. Cal tenir en compte que Son Murta es formà per la divisió de Son Pont en dues meitats de sis quarterades cadascuna. Una d’elles prengué la denominació de Son Murta en esser venuda a Joan Maria Murta.

Les actuals cases de Son Pisà sembla que es desenvoluparen sobre o a partir del nucli primitiu existent a Son Puig.

El 1675, el rafal passà al mercader Joan Antoni Pisà, que el tenia el 1702. Confrontava amb el camí de Puigpunyent, les terres dites el Garrigó i propietat dels mínims, Son Dameto, el camí del Vinyet —que anava a Son Moix— i el carreró de les Mans —que anava del camí de Puigpunyent al de Calvià. Tenia 27 quarterades i mitja de superfície i comptava amb cases ornades amb mobiliari de luxe i ceràmiques de Gènova. Era dedicat a garroverars i a conreu de cereals i lleguminoses (GEM, XIII, 154).

No obstant això, segons els Estims de 1685, Son Pisà, que hi apareix documentat encara amb el nom de Son Puig, pertanyia a Jaume Pisà i era valorat en 8.000 lliures; la ressenya diu així: «Anant per el mateix camí de Puigpuñent, a la mà dreta, comensant la murada [...] Lo rafal Son Puig, de Jaume Pisà, [valorat en] vuyt mília lliuras.» El mateix document inventaria una altra propietat denominada Son Puig, molt propera, a nom del capità de cavalls Jaume Despuig: «Comensant devant el Fortí Nou, fora las muradas [...] Son Puig, de M.o Jaume Despuig, capità de cavalls, [valorat en] set-centas lliuras» (ARM, D-1253, f. 196-197v).

La família de mercaders Pisà, de qui prengué la denominació que ha perdurat fins a l’actualitat, no el posseí, tanmateix, durant gaire anys. Al principi del segle XVIII, el rafal passà al mercader Llorenç Ballester Camps (GEM, XIII, 154).

Llorenç Ballester Camps era fill i hereu universal propietari del capità Joan Ballester Soler (†1712). Fou un actiu mercader, fou conductor de la Gabella de la Sal i, fins i tot, arribà (1705) a cònsol de Gènova a Mallorca, però després del fracàs de la Companyia Administradora de delmes de grans, que havia format amb Antoni Capurro i Joan Baptista Visconti, esvaí l’important patrimoni reunit per son pare (més de 90.000 lliures) i morí, per tant, completament arruïnat (ARM, Prot. M-1838, f. 208-214; GEM, I, 369; GEM, XVIII, 315).

Es casà amb Jerònia Massanet, amb qui tengué almenys cinc fills, Joan, Francesc, Llorenç, Jerònia i Marianna Ballester Massanet. Morí el 12 de març de 1724, amb testament que havia ordenat quatre dies abans davant el notari Francesc Crespí, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill primogènit, Joan Ballester Massanet, segons consta a un document que conserva (2010) l’actual propietari de Son Pisà.

Jerònia Ballester Massanet, filla de Llorenç Ballester Camps, es casà amb un membre molt distingit de la seva família, Joan Ballester i de Zafra, tinent coronel d’enginyers i mariscal de camp dels reials exèrcits. Aquest morí el 1766 i la minvada herència del seu sogre passà a Jerònia Perelló Ballester, filla de la seva cunyada Marianna Ballester Massanet. L’herència consistia, bàsicament, en el rafal de Son Grua (Pollença), que després passà en herència als Vilallonga-Aguirre (GEM, I, 369).

El 1728, Jerònia Massanet, viuda de Llorenç Ballester Camps, establí Son Pisà, per unes 8.000 lliures, al negociant Gabriel Rafel Aguiló Cortès, membre d’una important família de negociants xuetes (GEM, XIII, 154; Santamaría, 1997: 254-255).

El 22 de febrer del mateix any, li establí una peça de terra dita la Vinya Menor, de pertinences de Son Pisà, segons el document abans referit: «In Dei nomine ett., nos, Hjeronima Massanet, v.a, ac heres usufructuaria Dni. Laurentii Ballaster, viri mei, Joannes Ballaster et Massanet, heres propietarius […] damus et stabilimus ett. vobis Gabrieli Aguiló, negociatori, [...] quandam petiam terra tenoris duas q.tas et media vel circa olim nuncupato la Viña Menor, sito in p.te Montañea termini pntis. Civitatis, immixta in poss.ne vocata Son Pizà, die pnti. per nos vobis D.o Aguiló stabilita [...] et affrontatur ex una p.te cum camino quo itur a pnti. Civitate ad parrochia de Purpuñent, ex aliis duabus partibus ab rafallo d.o Son Pizà [...]»

Gabriel Rafel Aguiló Cortès (†1735) vivia entre els carrers del Segell i de la Bosseria, a la parròquia de Sant Nicolau, de Ciutat, a una casa que comprà (1696), per 800 lliures, a la receptoria de la Inquisició, ornada amb olis religiosos, mobles francesos i orfebreria. En el mateix casal, hi tenia també la botiga de robes. Entre 1696-1735, invertí part dels seus guanys comercials en efectes públics de la Consignació (gabella de la sal, imposició del cuiram, dret de la mercaderia), en deute municipal de les viles foranes i en crèdits a particulars, per un total de més de 50.000 lliures; al seu torn, invertí unes 34.000 lliures en l’adquisició de possessions i rafals. Foren compres selectives, a les rodalies de la ciutat: diverses parcel·les extramurs de la Porta de Jesús (unes 4.000 lliures), els rafals de Son Pisà (unes 8.000 lliures) i Son Moix Blanc (7.800 lliures), situats vora el camí de Puigpunyent, i un gran hort al camí de Bunyola (unes 900 lliures). Fora del terme de la ciutat adquirí Son Vic (Calvià), per unes 11.000 lliures, format per diverses finques contigües (GEM, XVIII, 277; Santamaría, 1997: 254-255).

El seu germà Onofre Aguiló Cortès, Major, la figura més rellevant de la família Aguiló, també s’instal·là al Segell, a una casa comprada el 1695 a la receptoria de la Inquisició per 625 lliures. Entre 1710-41, realitzà inversions immobiliàries que totalitzaren unes 24.000 lliures en finques rústiques, a tres àrees territorials de futur: extramurs de la Porta del Camp, al Molinar de Llevant (nou molins amb horta i alguns amb habitatge, unes 3.750 lliures); extramurs de la Porta de Jesús, el proper i important rafal de Son Cotoner (11.625 lliures), adquirit (1718) del prevere carmelità Francesc Boix de Berard i Cotoner, i el contigu Son Calafat (1.347 lliures i 10 sous), comprat (1722) al doctor en drets Antoni de Landívar Coll; i al terme d’Esporles, el Rafal Pou i el Forn del Vidre i altres cases i parcel·les (unes 7.000 lliures). El patrimoni immobiliari que arribà a posseir fou valorat (1750) en 93.838 lliures. Dins la ciutat de Palma tenia dos casals en el carrer del Segell. Dins el terme, era propietari, com hem dit, de diversos molins de vent, fariners, en el Molinar de Llevant; dels horts de la Creu de Pedra Marbre, de Ca na Gallura, de Son Gat i del Molinar; i dels rafals de Son Calafat, Son Cotoner, Son Gallur i Son Roqueta. A Bunyola, posseïa Son Garcies i a Esporles, Son Aguiló o el Forn del Vidre, Can Pansa, Can Roger i l’hostal dels Establiments, i a Petra, la Coma. En total, el seu conjunt de béns immobles, mobles, censals i crèdits fou estimat (1748) en 168.082 lliures (GEM, XVIII, 277; RP2, 1.187: 1a, 5a-6a; Santamaría, 1997: 255-256).

Aquestes adquisicions cal enquadrar-les dins una estratègia adoptada per alguns membres de la comunitat xueta, que consistia a invertir en finques rústiques, com a nova àrea d’expansió econòmica alternativa al comerç, ja que els actes de fe de 1679 i 1691 suposaren, a més de nombroses condemnes a mort, la confiscació de béns de bona part d’aquesta comunitat (Santamaría, 1997: 254-255).

L’adquisició de sòl rústic la feren preferentment per via d’establiment, és a dir, mitjançant contractes d’emfiteusi rural que per un preu d’entrada i el pagament del cens anual convengut els atorgava la possessió o domini útil sobre la finca, reservant-se’n el propietari el domini directe. Com que eren finques en dificultats, hipotecades amb diversos censos, els germans Aguiló procuraven redimir-los el més aviat possible i assumir-ne tot d’una el domini directe comprant-lo al propietari per tenir la propietat plena, l’útil i la directa, de la finca. En altres ocasions, la finca l’adquiriren via compra, de propietaris en precarietat, amb la finca hipotecada; en aquest cas, n’exercien tot d’una el domini ple i per sanejar la finca redimien el més aviat possible els censos hipotecaris (íd.: 256).

Gabriel Rafel posseïa amb molta diferència el major patrimoni (patrimoni net: 31.725 lliures) de la comunitat xueta i, conjuntament amb el patrimoni del seu germà Onofre, significaven el 20% del total patrimonial d’aquesta comunitat. Els dos germans es relacionaven econòmicament amb components de la noblesa (marquès de Campofranco, marquès de la Torre, marquès de Vivot, comte de Montenegro), amb gairebé totes les comunitats parroquials de la ciutat i quasi totes les comunitats conventuals i amb particulars de la ciutat i de les viles foranes, i en els instruments notarials se’ls dóna, de vegades, el tractament de «Vossa Mercè» (íd.).

Eren fills d’Isabel Cortès i de Pere Joan Aguiló, genearca d’aquesta important família de negociants xuetes, els quals foren reconciliats, el 1679, amb confiscació del patrimoni familiar pel Sant Ofici, quan eren de curta edat. Pere Joan pogué recuperar la seva botiga de teixits mitjançant conveni amb la receptoria de la Inquisició i recomençà amb abnegació la seva feina, i els seus fills Gabriel Rafel (†1735) i Onofre (†1748) optaren per dedicar-se a petits negocis, que tengueren molt èxit. Pere Joan esdevengué titular d’una notable fortuna mitjançant l’exportació d’oli i la importació de blat i féu bastir el sepulcre familiar dels Aguiló a la capella de Nostra Senyora de la Pietat, a la Seu de Mallorca (GEM, XVIII, 277; Santamaría, 1997: 255).

Gabriel Rafel participà també en les operacions d’exportació d’oli i d’importació de blat. En el període de 1698-1718, exportà 61.762 quartans d’oli de Mallorca. El 1716, exportà mercaderies per valor de 23.199 lliures. Importà teixits i robes, sobretot destinades a les classes benestants de Mallorca. Proveí de diners algunes de les famílies més rellevants de l’aristocràcia mallorquina i el marquès de Campofranco li reconegué (1734) deutes per valor de 1.500 lliures. El notari Miquel Llebrés Seguí n’elaborà (1735) l’inventari dels béns. Fills seus foren Agustí Antoni, Isabel, Elionor, Maria i Margalida Aguiló. L’hereu de les seves propietats i negocis fou el seu fill, el negociant Agustí Antoni Aguiló, que es dedicà sobretot a la importació de blat. Es casà amb Caterina Aguiló, que li aportà un dot de 4.000 lliures més 500 lliures anuals per a negocis (GEM, XVIII, 277).

Gabriel Rafel Aguiló Cortès morí el 2 d’agost de 1735, amb testament que havia ordenat el 10 de desembre de 1733 davant el notari Miquel Llebrés, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill, Agustí Antoni Aguiló (Ginard, 2008: 77; Gomila, 2000: 43).

Agustí Antoni Aguiló morí intestat el 10 d’octubre de 1750. En fou declarada única i legal successora la seva filla, Elionor Aguiló i Aguiló, que fou batiada a la Seu el 31 de juliol de 1734. Es casà en primeres núpcies a Sant Nicolau el 14 de febrer de 1751 amb Onofre Aguiló i Cortès, amb qui tengué dos fills: Agustí Antoni, batiat el 4 d’abril de 1754, i Marià Aguiló i Aguiló, batiat el 20 d’octubre de 1761. El seu espòs morí el 14 de febrer de 1762 i, el 5 de març de 1764, es casà en segones núpcies amb Domingo Cortès i Cortès, Bossa, a la parròquia de Sant Nicolau, amb qui tengué tres fills: Joan (†1771), Bru (1766-1811) i Maria Cortès i Aguiló (1767-1779). Elionor Aguiló i Aguiló, anomenada satíricament «la princesa dels xuetes», posseïa una gran riquesa (Ginard, 2008: 77; RP2, 5.713, 1a). Morí el 16 de febrer de 1767, amb testament que havia ordenat el 4 de desembre de 1765 davant el notari Nicolau Roca i Móra, en què nomenà hereus els seus dos fills del primer matrimoni —Agustí Antoni i Marià Aguiló i Aguiló—, el fill mascle del segon —Joan Cortès i Aguiló, ja que Bru encara no era nat—, el fill de què estava embarassada —si era mascle— i els altres mascles pòstums i naixedors del seu segon matrimoni amb el referit Domingo Cortès i Cortès, per iguals parts entre ells, de manera que fossin tants hereus per ella nomenats com fills mascles tengués en morir d’un i altre matrimoni. Per al cas de morir tots els fills mascles sense descendència masculina, ordenà que l’herència fos dividida entre les seves filles. Amb posterioritat a la data del testament relacionat, nasqueren de la testadora dos fills, Bru i Maria Cortès i Aguiló. Com que Joan Cortès i Aguiló morí el 30 de gener de 1771, el caràcter d’hereu universal propietari recaigué sobre Bru Cortès i Aguiló (RP2, 5.713, 1a).

Elionor Aguiló i Aguiló fou enterrada a la Seu el 17 de febrer de 1767, un dia després de la seva mort. L’inventari dels seus béns s’inicià el 29 de juny de 1770. Hi figuraven vuit possessions de secà i tres de regadiu, entre les quals hi havia Son Pisà, Son Cotoner, Son Moix Blanc, Son Santiscle, Son Roqueta, Son Brondo, Son Sacarés o l’hort de la Creu dels Caputxins i un rafal de 16 quarterades i mitja antigament de pertinences de Son Fuster denominat la Bombarda o la Bomba, les vuit al terme de Ciutat (ARM, ECR-1122: f. 10v-11, 53v; Ginard, 2008: 84-85).

Segons explica a les seves memòries l’escriptor i enginyer de camins Miquel Forteza Pinya, descendent directe per via materna, entre les moltes deixes d’Elionor Aguiló i Aguiló, que morí molt jove, hi figurava la festa de la Sang: «D’ençà que tenc ús de raó, sent parlar de la festa de la Sang, que celebra cada any pel juliol la meva família, en sufragi i per manament de dona Elienor, esposa de don Domingo. [...] El dissabte anterior a la festa, a posta de sol, anam a les completes, que presideix el prior de l’Hospital. L’endemà —darrer diumenge de juliol—, a les deu, després de tèrcia, comença l’ofici amb sermó [...] Després de l’ofici, es canta una absolta en sufragi de l’ànima de la dama Elienor [...]» (Forteza, 1998a: 63).

Son Pisà apareix documentat al Llibre de Capbrevacions del terme de Palma des de 1756 fins a 1762, a nom d’Onofre Aguiló i Cortès (†1762). La ressenya, corresponent a unes confrontes del Garrigó, diu així: «[10-02-1760] Damus, stabilimus vobis honor Guilielmo Coll et Planas, cultori [...] et Francisca Planas, conj.m, [...] Predium vocatum lo Garrigó, tenoris sex quartariatarum in pauco discrimine; situm in termino dicta civitatis, in districtu parochya Sta. Crucis, juxta viam qua tenditur ad villa de Puigpuñent [...] affrontatur [...] predio rustico vocato Son Dameto don Thomàs Burguez-Zaforteza et cum predio vocato Son Pizà Onofrii Aguiló» (ARM, ECR-0574, f. 229).

També es documenta al Llibre de Capbrevacions del terme de Palma i Marratxí. 1763-1793, a nom d’Elionor Aguiló i Aguiló (†1767), viuda de l’anterior. La ressenya, novament d’unes confrontes del Garrigó, diu així: «[9 junii 1764] Confronta ab dit camí public, ab el predio Son Dameto, de Dn. Thomàs Burgues-Zaforteza, y ab el predio de Son Pizà, de Leonor Aguiló» (ARM, ECR-1122: f. 3-4, 53v).

El 1773, Son Pisà el tenia en arrendament l’amo en Maties Joan i el sistema d’explotació era a mitges, segons consta a un inventari del segle XVIII sobre propietats de Mallorca aportat per Josep Juan Vidal, en el qual en figura com a propietari Agustí Antoni Aguiló. Es llogava conjuntament amb Son Moix Blanc. El rafal formava part del districte parroquial de Santa Creu. Segons aquest document, Agustí Antoni Aguiló era també propietari de Son Cotoner, Son Moix Blanc i Son Roqueta. Tomàs Aguiló hi consta com a propietari de l’hort de Can Gallura i de Son Gat (Juan, 1978: 414).

El 1782, tots els béns abans referits pertanyien per indivís als germans Agustí Antoni i Marià Aguiló, fills d’Onofre Aguiló i d’Elionor Aguiló, i a Domingo Cortès, vidu d’Elionor Aguiló i pare i administrador del seu fill Bru Cortès (Ginard, 2008: 84).

Son Pisà apareix documentat al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Son Cotoner, la Sínia d’en Gil, Son Massanet i Son Espanyol.

També és ressenyat al Plano de la Plaza de Palma (1800), de Josep de Font, entre la Casa Nova, Son Cotoner, la Sínia d’en Gil, Son Massanet i Son Espanyol. Limitava amb els camins d’Estellencs (del Vinyet), a tramuntana; de Puigpunyent, a migjorn, i de les Mans, a llevant.

Domingo Cortès i Cortès (1732-1796) era fill de Joan Cortès, Bossa, un dels comerciants més rics de Mallorca. Fou nomenat (1764) procurador fiscal de la jurisdicció civil i militar. Domingo i el seu germà Tomàs eren, el 1773, dos dels representants del col·lectiu xueta davant la cort de Carles III, per presentar al rei un memorial que demanava la rehabilitació dels jueus conversos. Diu Miquel Forteza que Domingo Cortès féu donació a Carles III d’un xabec. Morí el 4 d’abril de 1796, amb testament que havia ordenat tres dies abans davant el notari Rafel Rosselló Cladera, en què nomenà hereu universal propietari el seu únic fill, Bru Cortès i Aguiló. Domingo Cortès fou enterrat a la mateixa tomba de la seva esposa (íd.: 84-85).

Mitjançant escriptura de 12 de juliol de 1806 en poder del notari Rafel Rosselló Cladera, Son Moix Blanc passà a Marià Aguiló i Aguiló. Ell i seu germanastre, Bru Cortès i Aguiló, eren els únics caps de línia del fideïcomís fundat per sa mare, Elionor Aguiló i Aguiló (RP2, 5.713, 1a).

El 1817, pertanyia a Onofre Aguiló, tenia una superfície de 20 quarterades i era valorat en 8.800 lliures, segons dades procedents del Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma; la ressenya diu així: «D.n Onofre Aguiló. Posesión Son Pizà, de 20 quarteradas. 8.800 [lliures].» Segons aquest document, Onofre Aguiló era també propietari de Son Cotoner (45 quarterades), Son Pontivic (tres quarterades), Son Moix Blanc (42 quarterades), Son Roqueta (nou quarterades), Son Curt (sis quarterades) i el Caire, valorats en 20.666, 2.000, 25.000, 2.666, 3.000 i 1.000 lliures, respectivament (ARM, D-1525, f. 1).

Aquell mateix any, produïa un rèdit anual de 264 lliures, segons la Relación de los predios [...] comprendidos en el Viñet de Génova, parroquia de Santa Cruz. Hi surten ressenyats també Son Moix Blanc, Son Cotoner i Son Roqueta, que feien una renda anual de 750, 620 i 80 lliures, respectivament (AMP, FP-299/1).

L’Apeo, de 1818, recull dades agrícoles del rafal, tot i que difereixen de les proporcionades pel Quaderno. Situat a la parròquia de Santa Creu, tenia un total de 24 quarterades i era valorat en 13.200 lliures; aquesta n’és la ressenya: «D. Onofre Aguiló. Son Pizà, en Santa Cruz. 12 quarteradas de campo de 2ª calidad, 7.200 libras. 12 quarteradas de campo de 3ª calidad, 6.000 libras.» Segons aquest document, Onofre Aguiló era també propietari de Son Pontivic, Son Moix Blanc (54 quarterades), Son Cotoner (59 quarterades), Son Roqueta (nou quarterades) i Son Curt (quatre quarterades), valorats en 3.000, 32.400, 32.400, 4.500 i 4.000 lliures, respectivament. Només al terme de Palma, sense comptar les propietats intramurs, tenia un patrimoni valorat en 89.500 lliures (ARM, D-1530, f. 99v-100).

Son Pisà és ressenyat a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845. Se situava a la parròquia de Santa Creu. El document informa que, el 1818, n’era propietari Onofre Aguiló i que, el 1845, pertanyia als seus hereus. Tenia una superfície de 24 quarterades i feia 176 lliures de crèdit líquid. Segons aquest document, era també propietari de Son Moix Blanc (54 quarterades), Son Cotoner (59 quarterades), Son Roqueta (nou quarterades), el Caire (dues quarterades i mitja) i Son Pontivic (tres quarterades) (AMP, FP-936/2).

Onofre Aguiló es casà amb Teresa Fortesa, la qual morí el 15 de maig de 1850. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren, entre d’altres, Josep, Marià, Francesc de Sales (†1877), Pere Domènec de Santa Teresa, Maria i Teresa Aguiló i Fortesa. El 21 de juliol de 1846, Marià, que tenia la residència a Roma, féu donació universal per contracte públic al seu germà Francesc de Sales en contemplació de matrimoni. La donació es féu efectiva el 7 de gener de 1847, dia en què Francesc de Sales Aguiló i Fortesa es casà amb Anna Cortès i Fortesa. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren, entre d’altres, Josep Lluís —misser—, Marià (1852-1924) —metge—, Francesc de Sales, Isidor Maria (1862-1940) —enginyer agrònom—, Maria Teresa, Francisca de Sales i Rosalia. A més de Son Pisà, era propietari de Son Cotoner, Son Garcies, Son Serra, Son Moix Blanc, Son Roqueta, el Galambre i Son Reus, entre d’altres (ARM, CH-811, f. 43; RP2, 1.187: 4a-5a, 22a-23a).

El 23 d’octubre de 1855, Francesc de Sales Aguiló i Fortesa vengué Son Pisà, per preu de 20.000 lliures, a Martina Roca Sales i al seu fill Julià Calafell Roca, que l’adquiriren per meitats indivises, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Francesc Sanxo Pujol. Segons les dades registrals de la finca, la venda l’efectuà Tomàs Aguiló i Cortès (GEM, XIII, 154; RP11, 6.895, 1a).

En aquella època, Son Pisà, situat al Vinyet, al terme de Ciutat, tenia una superfície de 24 quarterades, poc més o menys, i confrontava, a llevant, amb el camí de la Vileta; a ponent, amb el de Son Rapinya; a tramuntana, amb les Cases Noves, dels hereus de Miquel Pasqual Roca, i amb Caubet, de Francisca Sales, i, a migjorn, amb el camí de les Mans. Era valorat en 65.500 pessetes. Estava gravat amb una sèrie de càrregues, com per exemple la hipoteca imposada per Martina Roca Sales i el seu fill Julià Calafell Roca a favor de Francesc de Sales Aguiló i Fortesa en garantia d’un préstec de 9.000 lliures, i una altra hipoteca imposada per Martina Roca Sales a favor de Francesc Xavier Rocabertí de Dameto i Boixadors en garantia de les obligacions que contragué en l’arrendament que aquest li signà del rafal de Son Claret (Calvià) per terme de sis anys (RP11, 6.895, 1a).

Martina Roca Sales morí ab intestato el 29 de desembre de 1863. Per sentència de 12 de gener de 1878 dictada per Francisco Javier Patiño Moreno, jutge de primera instància del districte de la Llonja, en foren declarats únics hereus legals els seus fills, Julià i Francisca Calafell Roca, en parts iguals. L’herència comprenia, entre altres béns, una meitat indivisa de Son Pisà, que la inscriví Julià Calafell Roca al seu favor a canvi de lliurar i adjudicar el rafal de les Cases Noves, abans Son Busquets, a la seva germana, segons consta de l’escriptura atorgada, el 22 d’agost de 1894, davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo (íd.). Sembla que el rafal de les Cases Noves provenia de l’herència de Julià Calafell Ginard, padrí patern de Julià Calafell Roca.

Julià Calafell Roca es casà amb Margalida Roca Pellisser (+1911), amb qui només tengué una filla, Bàrbara Calafell Roca. Morí ab intestato el 3 d’octubre de 1892. Per sentència de 6 de febrer de 1893 dictada per José Escolano de la Peña, jutge de primera instància del districte de la Seu, en fou declarada única hereva legal la seva filla pubila. Mitjançant escriptura atorgada el 22 d’agost de 1894 davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, es procedí a la descripció de béns, entre els quals hi havia Son Pisà i tres finques més, que foren inscrites a favor de Bàrbara Calafell Roca (íd., 2a-3a).

El rafal apareix documentat al Plano del proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca (1901), de Bernat Calvet, vora el camí de la Vileta i Son Serra, entre la Casa Nova, Son Cotoner, Son Massanet, el camp d’en Serralta, Caubet i el camí de Son Rapinya.

Bàrbara Calafell Roca es casà amb el promotor agrícola Honorat Salom Cabrer (1869-1929), amb qui tengué vuit fills: Joan, Joana Maria, Julià (†1936), Margalida (†1939), Honorat (†1977), Caterina, Mateu i Maties Salom Calafell (†1982). Morí al terme de Ciutat el 8 de març de 1910, a l’edat de 38 anys, amb testament que havia ordenat el 26 d’octubre de 1893 davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, en què nomenà hereus usufructuaris per parts iguals sa mare, Margalida Roca Pellisser, i el seu espòs, Honorat Salom Cabrer, i hereus universals propietaris, els seus fills per parts iguals. Acceptada l’herència pels hereus, es procedí a la descripció de béns, entre els quals figurava Son Pisà i dues finques més, segons consta de l’escriptura d’acceptació d’herència i descripció de béns atorgada, el 24 de juliol de 1910, davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo (íd., 4a).

El decenni de 1920, Son Pisà fou model innovador d’explotació agrícola i ramadera intensiva, fet que li valgué un estudi monogràfic a la revista Mallorca Agrícola. Durant el segle XX, la finca es dedicà, principalment, a la producció d’ametles i llet. Amb una producció mitjana anual de 25.000 a 30.000 litres (1932), la llet era venuda embotellada i precintada sota el lema «Llet de vaques que pasturen - Son Pisà» a les barriades de Santa Caterina i Son Espanyolet, tot i que també se’n venia a Agama. L’especialitat, no obstant això, eren les ametles, d’una varietat creada per l’enginyer agrícola i copropietari de la finca Joan Salom Calafell (1893-1956), fill d’Honorat Salom Cabrer.

El 1929, s’inicià el primer procés d’establiment del rafal, que conclogué cap a 1940. No fou gaire significatiu quant a superfície ocupada, ja que només se’n segregaren poc més de tres quarterades. La primera venda fou d’una peça de terra d’una quarterada, dos quartons, un hort i 19 destres feta a favor del Banc Agrari de Balears. Després d’un lapse de tres anys, el procés es reinicià el 1932, amb la venda de 27 parcel·les que oscil·laven, majoritàriament, entre els 200 i els 300 m², aproximadament, amb algunes excepcions, però s’interrompé bruscament durant la Guerra Civil (1936-39) (íd.).

Julià Salom Calafell morí sense testar el 17 d’agost de 1936. Per sentència dictada el 21 de juliol de 1939 pel jutge de primera instància número u, en foren declarats hereus legals els seus set germans, en parts iguals, amb reserva de la quota legal en usdefruit corresponent a la seva viuda, Margalida Garau Fargas, els quals procediren a la descripció de béns, entre els quals hi havia una vuitena part indivisa de Son Pisà, que l’inscrigueren al seu favor, segons consta de l’escriptura atorgada, el 7 de setembre de 1939, davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent. En aquella època, el rafal tenia una superfície de 20 quarterades i 203 destres, després de les segregacions patides (íd., 6a).

Margalida Salom Calafell morí el 29 de desembre de 1939, sense haver ordenat testament. Per sentència dictada el 5 de gener de 1940 per Gerard Maria Thomàs Sabater, jutge de primera instància número u de Ciutat, en foren declarats hereus legals en parts iguals les seves filles, Bàrbara i Caterina Salom Roca, amb reserva de la quota legal en usdefruit corresponent al seu espòs, Pau Roca Roca, els quals procediren a la descripció de béns, entre els quals figurava una setena part indivisa de Son Pisà, que l’inscrigueren al seu favor, segons consta de l’escriptura d’acceptació d’herència i partició atorgada, el 24 d’abril de 1940, davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent (íd., 7a).

Mitjançant escriptura de 24 d’abril de 1940 autoritzada pel notari de Ciutat Joan Alemany Valent, els germans Joana Maria, Caterina, Honorat, Maties, Mateu i Joan Salom Calafell, d’una banda, i Pau Roca Roca i les seves filles, Bàrbara i Caterina Roca Salom, de l’altra, procediren a la divisió de les poc més de 17 quarterades a què havia restat reduït Son Pisà, que quedà fraccionat en les 18 porcions següents: tres porcions de 8.790 m² (amb les cases de possessió), 2.455 m² i 3.681 m² (14.926 m²) per a Joana Maria Salom Calafell; tres porcions de 4.369,10 m², 1.617,25 m² i 15.056 m² (21.042,35 m²) per a Caterina Salom Calafell; quatre porcions de 6.573,47 m², 4.704,12 m², 17.557 m² i 11.709 m² (40.543,59 m²) per a Maties Salom Calafell; dues porcions de 6.230,25 m² i 10.542 m² (16.772,25 m²) per a Mateu Salom Calafell; tres porcions de 2.880,89 m², 1.836,91 m² i 8.778 m² (13.495,8 m²) per a Joan Salom Calafell; i tres porcions de 2.925 m², 2.663,75 m² i 8.778 m² (14.366,75 m²) per a Pau Roca Roca i les seves filles, Caterina i Bàrbara Roca Salom (íd., 8a).

Joana Maria Salom Calafell morí amb testament. En la partició dels seus béns, mitjançant escriptura de 20 de maig de 1970 autoritzada pel notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada, el nucli primitiu de Son Pisà, de 8.790 m², quedà adjudicat, en usdefruit, a Honorat i Caterina Salom Calafell. Pel que fa a la nua propietat, es dividí en cinc parts indivises que s’adjudicaren de la següent manera: una per a cadascun dels germans Honorat, Caterina i Maties Salom Calafell, una altra per a Honorat Salom Mateu i una altra per a les germanes Caterina i Bàrbara Roca Salom, per meitats indivises (RP11, 24.567, 1a).

Honorat Salom Calafell morí el 8 de febrer de 1977. En la manifestació i partició dels seus béns, mitjançant escriptura de 10 de juny de 1977 davant el notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada, s’adjudicà la seva cinquena part indivisa del nucli antic de Son Pisà a les germanes Caterina i Bàrbara Roca Salom i als germans Bàrbara, Honorat, Joan i Maties Salom Díaz, per sisenes parts indivises (íd., 2a-3a).

Mitjançant escriptura de 18 de gener de 1979 davant el notari de Ciutat Bartomeu Torres Serra, Maties Salom Calafell féu donació de la seva cinquena part indivisa del nucli primitiu de Son Pisà als seus fills, Honorat, Joan i Maties Salom Díaz, per terceres parts indivises (íd., 4a).

Caterina Salom Calafell morí testada. En la manifestació i partició dels seus béns, la seva cinquena part indivisa del nucli antic de Son Pisà quedà adjudicada de la següent manera: una tercera part indivisa per a Maties Salom Calafell, una altra per a Honorat Salom Mateu i una altra per a les germanes Caterina i Bàrbara Roca Salom, segons consta de l’escriptura de 29 de gener de 1979 autoritzada pel notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada (íd., 5a).

El 17 de juny de 1983, Bàrbara Roca Salom vengué la seva sisena part indivisa del nucli primitiu de Son Pisà a la seva germana, Caterina Roca Salom, per preu de 800.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau (íd., 6a).

El 26 d’octubre de 1987, Maties Salom Díaz vengué la seva sisena part indivisa d’una cinquena part indivisa del nucli antic de Son Pisà, en unió de participacions indivises d’altres dues finques, a Caterina Roca Salom i als germans Honorat i Joan Salom Díaz, per preu global de 2.263.000 pessetes, i la seva tercera part indivisa d’una cinquena part indivisa d’aquest nucli de Son Pisà, en unió de participacions indivises d’altres finques, als germans Honorat i Joan Salom Díaz, per preu global de 3.050.000 pessetes, segons consta de les dues escriptures atorgades davant el notari de Ciutat Rafael Gil Mendoza (íd., 7a-8a).

El 28 de novembre de 1988, Bàrbara Salom Díaz vengué la seva trentena part indivisa del nucli antic de Son Pisà, en unió de participacions indivises d’altres dues finques, a Caterina Roca Salom, a Honorat Salom Mateu i als germans Joan i Honorat Salom Díaz, per quartes parts indivises i per preu de 12.000.000 de pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau (íd., 10a).

Maties Salom Calafell morí testat. En la manifestació i partició dels seus béns, mitjançant escriptura de 10 de gener de 1990 davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau, s’adjudicà la seva tercera part indivisa d’una cinquena part indivisa del nucli antic de Son Pisà als seus tres fills mascles, Honorat, Joan i Maties Salom Díaz, per parts iguals (íd., 11a).

Mitjançant escriptura d’elevació a públic i protocol·lització atorgada el 3 de setembre de 1992 davant el notari de Ciutat Feliu Bauzà, es formulà el Projecte de Compensació del Pla Parcial de Son Pizà, aprovat per l’òrgan d’administració actuant i per la pròpia junta, del qual resultaren 19 parcel·les de nova creació: una zona per a aparcaments, una per a espais lliures, un equipament docent i parc esportiu, un equipament Sistema General Centre, dos solars destinats a estació transformadora i la superfície de 14.173 m² destinada a vials i voravies (cedits a l’Ajuntament de Palma com a béns d’ús públic), les quals foren adjudicades a l’entitat Interdeca SA, als germans Honorat, Joan i Maties Salom Díaz, a Honorat Salom Mateu i a Caterina Roca Salom per compensació, a l’administració i a la pròpia junta. Pel que fa al nucli primitiu de Son Pisà, amb les cases i una parcel·la de terreny circumdant de 2.050 m², quedà adjudicat a Joan Salom Díaz (RP11, 36.005, 1a).

El 30 de març de 2000, Joan Salom Díaz aportà el nucli antic de Son Pisà a la companyia mercantil denominada Ses Cases de Son Pisà SL, pel seu valor de 16.711.810 pessetes o 100.440 euros, segons consta de l’escriptura de constitució de societat atorgada davant el notari de Ciutat Pedro Garrido Chamorro (íd., 2a).

 

La història recent de Son Pisà

A finals del segle XX, i davant la suposada deixadesa de les cases de possessió, freqüentment ocupades per indigents i assaltades per desconeguts, infants i adults, que produïen destrosses a l’interior i a l’exterior, els veïnats de Son Dameto proposaren que aquella propietat passàs a ser pública, i convertir l’edifici en seu social i cultural en què es poguessin desenvolupar activitats diverses, com podia ser la posada en marxa d’una escola de margers, entre altres propostes de caràcter didàctic. Però l’elevat cost de la restauració i adequació de l’edifici fou una de les raons que frustraren la iniciativa (Roig, 2004-05).

Malgrat que el rafal és propietat de la família Salom i dels seus avantpassats des de mitjan segle XIX, sorprenentment a la campanya electoral per Palma de 1999 els diversos partits polítics prometeren a llurs programes la transformació de les cases de Son Pisà en un centre cívic, donant per fet que eren propietat de l’Ajuntament.

Les cases estigueren abandonades durant les darreres dècades del segle XX per dos motius. D’una banda, perquè eren propietat de diversos familiars i això en dificultava l’entesa a l’hora de reformar-les. De l’altra, perquè l’Ajuntament, en no tenir pla parcial de la urbanització, no deixava fer-hi res. Aleshores, Joan Salom Díaz comprà les diferents parts dels seus parents i, una vegada aprovat el pla parcial, féu reformar les cases, transformades en dos preciosos habitatges que evitaran la desaparició d’una de les poques cases de possessió ciutadanes que queden, potser la més propera al casc antic que s’ha conservat.

Si per als transeünts l’estat anterior de l’edifici feia suposar una deixadesa absoluta, el fet que es restauràs la coberta (1991) ja era un indici que el casalot no desapareixeria encara que, lògicament, mai més se’n recuperarien els usos anteriors. En tot cas, els veïnats, alguns dels quals, els més vells del lloc, encara recorden l’època en què anaven a comprar la llet a la vaqueria de Son Pisà, es congratulen que la família Salom hagi decidit d’habitar-lo després de la pertinent reforma que ha permès que en aquest mateix lloc no s’aixequi un altre edifici impersonal i de diverses plantes, semblants als que s’han construït i es construeixen al seu entorn més proper (Roig, 2004-05).

La rehabilitació de les cases s’inicià el setembre de 2001 i conclogué el 2004, sota la direcció de l’arquitecte Sebastià Gamundí Boscana, artífex de la reforma d’altres cases de possessió ciutadanes, com ara Son Pardo i Son Serra Perera.



Darrera actualització de dissabte, 12 de juny de 2010 17:37
 
Joomla Templates by Joomlashack